Caminem sols
Una fotografia de Miquel Àngel Vich
Al final camino sol.
El temps és com un mar agitatque m' inquieta.
La grisor dels núvols
em fa oblidar
aquella vida viscuda
de colors tan brillants.
Però camino sempre
per la línia fina
que separa la pau i la solitud.
Sobre la sorra dels dies
segura i incerta a la vegada.
Les petjades, aquí on soc
no duraran ni un instant.
per la línia fina
que separa la pau i la solitud.
Sobre la sorra dels dies
segura i incerta a la vegada.
Les petjades, aquí on soc
no duraran ni un instant.
M'ha semblat un text un pèl trist. Els versos finals m'han fet pensar, però, que potser no cal deixar empremta per viure plenament i que això no és necessari veure-ho com un problema. Potser el sentit de tot plegat no rau en el rastre que deixem (o no), sinó en el fet de continuar caminant, de tirar endavant malgrat tot.
ResponEliminaSí que és trist el poema, perqué el tema venia una mica donat per la imatge i pel post del Barbollaire.
EliminaConfesso que no tinc cap fal•lera per deixar cap rastre. Potser el poema hauria de dir que les passes (no pas les petjades) ja no duraran gaire. I tampoc vull dir que m'hagi de morir en quatre dies, però de vell no es passa. I sí, és veritat que tinc al cap reflexions sobre el final de vida. Coses de l'edat... Quê vols fer-hi?
Abraçades, Mc!
Bueno, al fin y al cabo si caminar acompañado es llevar a un pelmazo al lado tampoco hay mal que por bien no venga.
ResponEliminaBesos.
Doncs ben bé així, Erik.
EliminaTota la raó.
Petons.
És ben bé així, encara que soni trist.
ResponEliminaTots caminem sols, de vegades més segurs i d'altres amb més incerteses...
Aferradetes reflexives, preciosa.
Tens molta raó, sempre acabem caminant sols, sobretot per les coses més importants. I hi ha moments de tot.
EliminaAferradetes, bonica.
No t'ho vaig agrair al seu dia, i crec que és de justicia fer-ho ara i aquí i per partida doble:
ResponElimina- Per haver triat una fotografia meva pel teu bloc
- Per les teves paraules magnífiques que embelleixen la imatge i donen un sentit i profunditat que jo no vaig saber mostrar.
Dit això. Tal vegada la companyia és a les persones, com els silencis a les paraules: "ajuda" a situar-les en un context determinat.
Però les paraules, com nosaltres, som una entitat completa que podem existir sols.
I, potser, les petjades més importants son les que ens deixen i deixem, en el record de les pells, d'uns llavis, d'una mirada...
(𝘰 𝘱𝘰𝘵𝘴𝘦𝘳 𝘢𝘪𝘹ò 𝘥𝘢𝘳𝘳𝘦𝘳 é𝘴 𝘶𝘯𝘢 𝘥𝘦 𝘭𝘦𝘴 𝘮𝘦𝘷𝘦𝘴 𝘵𝘳à𝘨𝘪𝘲𝘶𝘦𝘴 𝘢𝘯𝘢𝘥𝘦𝘴 𝘥'𝘰𝘭𝘭𝘢. 𝘊𝘰𝘮 𝘢𝘭𝘨ú 𝘦𝘮 𝘷𝘢𝘥𝘪𝘳 𝘧𝘢 𝘮𝘰𝘭𝘵 𝘵𝘦𝘮𝘱𝘴, 𝘳𝘦𝘴𝘶𝘭𝘵𝘢𝘵 𝘥𝘦𝘭 𝘮𝘦𝘶 𝘩𝘪𝘴𝘵𝘳𝘪𝘰𝘯𝘪𝘴𝘮𝘦...)
Una abraçada enorme, Carme
Moltes gràcies a tu per fer fotografies i escriure poemes que són font d'inspiració. Quan em surt de seguir una idea o una emoció d'alguna imatge o poema o les dues coses, no me n'estic. Sempre he pensat que és una cosa positiva.
EliminaLes petjades més importants, per a mi són les que deixem al cor, de les persones. Sense aquestes no som res. Això sense menystenir gens les que tu dius, perquè moltes vegades, no pas sempre, són l'expressió de les altres.
Una abraçada, poeta de les imatges.
I like what McAbee wrote.
ResponEliminaThere was a time when I was caring for my father. At one point he said: ‘I'm so useless.’ To which I replied: "But father. Maybe you've never been more useful. Look, your grandchildren see how their dad looks after his dad. Maybe they'll remember that one day and look after me when the time comes.
I like the photo and your words, Carme. You are a remarkable woman..
Quina anècdota tan maca i quina bona resposta, la teva. El teu pare devia quedar sorprès i també emocionat. I els teus fills deuen haver après molt de tu.
EliminaMoltes gràcies, Sean.
Abraçades.