Caminem sols
Una fotografia de Miquel Àngel Vich
Al final camino sol.
El temps és com un mar agitatque m' inquieta.
La grisor dels núvols
em fa oblidar
aquella vida viscuda
de colors tan brillants.
Però camino sempre
per la línia fina
que separa la pau i la solitud.
Sobre la sorra dels dies
segura i incerta a la vegada.
Les petjades, aquí on soc
no duraran ni un instant.
per la línia fina
que separa la pau i la solitud.
Sobre la sorra dels dies
segura i incerta a la vegada.
Les petjades, aquí on soc
no duraran ni un instant.
M'ha semblat un text un pèl trist. Els versos finals m'han fet pensar, però, que potser no cal deixar empremta per viure plenament i que això no és necessari veure-ho com un problema. Potser el sentit de tot plegat no rau en el rastre que deixem (o no), sinó en el fet de continuar caminant, de tirar endavant malgrat tot.
ResponEliminaSí que és trist el poema, perqué el tema venia una mica donat per la imatge i pel post del Barbollaire.
EliminaConfesso que no tinc cap fal•lera per deixar cap rastre. Potser el poema hauria de dir que les passes (no pas les petjades) ja no duraran gaire. I tampoc vull dir que m'hagi de morir en quatre dies, però de vell no es passa. I sí, és veritat que tinc al cap reflexions sobre el final de vida. Coses de l'edat... Quê vols fer-hi?
Abraçades, Mc!
Bueno, al fin y al cabo si caminar acompañado es llevar a un pelmazo al lado tampoco hay mal que por bien no venga.
ResponEliminaBesos.
Doncs ben bé així, Erik.
EliminaTota la raó.
Petons.
És ben bé així, encara que soni trist.
ResponEliminaTots caminem sols, de vegades més segurs i d'altres amb més incerteses...
Aferradetes reflexives, preciosa.