Castell
Vam bastir un castell
amb una torre molt alta.
Volíem arribar a dalt
i pujàvem i pujàvem.
Mes la torre no tenia
ni replans, ni rampes, ni escales.
I pujàvem i pujàvem
només amb el cor i amb l'ànima.
Si és ben cert que hi vam arribar
també ho és que no ens quedàrem.
Crèiem que hi podríem tornar
un cop i un cop i un altre.
Però el temps passa de pressa
i tantes coses ens entrebanquen
que la torre es queda buida
i allunyada de nosaltres.
I cada cop la veiem més lluny perquè, ara com ara, els entrebancs que ens impedeixen tornar-hi a pujar semblen més alts que la mateixa torre. El que em sap més greu és que alguns d'aquests entrebancs ens els hem posat nosaltres mateixos...
ResponEliminaBon cap de setmana!
Haurem de tornar a començar de zero... Però de moment sembla que preferim "aïllar-nos" i abandonar el nostre camí.
EliminaBon diumenge Mc.
I els que, des de fora, van venir a esclafar la torre, se'n van tornar a casa, igual com van venir, contents, cantant i condecorats.
ResponEliminaI tant! I ben contents que estan!
EliminaI nosaltres en una "Illa" deserta... sense pa ni aigua.
No hem de perdre la il·lusió i les ganes de tornar-hi, malgrat els entrebancs, no he vist mai gent tan tossudament alçats i, si no és per nosaltres, que ho vegin els nostres fills.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Jo crec que sí que hi tornarem!
EliminaAferradetes, preciosa.
El pitjor enemic és l'interior, deia Forster.
ResponEliminaI tant que sí!
EliminaSi el desig hi és, malgrat els entrebancs que vinguin de nosaltres i aquells exteriors, val la pena tornar-ho a intentar. I amb desig bategant cor endins, anar pujant de nou fins a dalt...
ResponEliminaUna abraçada, Carme.
I tant que val la pena!
EliminaUna abraçada, Núria!
Hi ha molts desitjos i esperances com aquesta torre, que creixen i creixen i son difícils d'assolir i mantenir.... però val la pena, aixecar-les al menys !.
ResponEliminaBona setmana , Carme !.
I si cal tornar a començar, es torna a començar, oi?
EliminaBona setmana, Artur!