Castell
Vam bastir un castell
amb una torre molt alta.
Volíem arribar a dalt
i pujàvem i pujàvem.
Mes la torre no tenia
ni replans, ni rampes, ni escales.
I pujàvem i pujàvem
només amb el cor i amb l'ànima.
Si és ben cert que hi vam arribar
també ho és que no ens quedàrem.
Crèiem que hi podríem tornar
un cop i un cop i un altre.
Però el temps passa de pressa
i tantes coses ens entrebanquen
que la torre es queda buida
i allunyada de nosaltres.
I cada cop la veiem més lluny perquè, ara com ara, els entrebancs que ens impedeixen tornar-hi a pujar semblen més alts que la mateixa torre. El que em sap més greu és que alguns d'aquests entrebancs ens els hem posat nosaltres mateixos...
ResponEliminaBon cap de setmana!
I els que, des de fora, van venir a esclafar la torre, se'n van tornar a casa, igual com van venir, contents, cantant i condecorats.
ResponElimina