Relats conjunts de Novembre: Interior del taller de Ramon Casas
Interior de taller - Ramon Casas - Museu Nacional d'Art de Catalunya (1883)
- A veure, Ramon, però... això que és? Sembla la teva habitació de quan tenies 7 anys...
- Mare, deixa'm estar que ja no tinc 7 anys...
- Aquest és el problema, que ja en tens 20 i continues igual de desendreçat.
- Ahir vam fer una festa.
- Però això no havia de ser el teu taller de pintura?
- És que ja ho és.
- Doncs als llocs de treball no s'hi fan festes, s'hi va a treballar.
- Mare! com ets, eh? Se t'ha de donar explicacions de tot... mira, volia pintar el després d'una festa, i ensenyar com tot allò que lluia fa ben poca estona, es veu brut i desendreçat com si hagués passat un ramat de vaques per sobre i de quina manera millor podia pintar-ho que fent una festa i que em quedessin les seves restes al meu mateix taller per a poder-les pintar, sense haver-me ni de desplaçar. I ara mateix m'hi hauria posat, si no fos que estic de xerrera amb tu.
- Ah! m'has deixat amb la boca oberta... ja deia jo que tinc un fill que és un geni.
Why did the devil beat his grandmother?
ResponEliminaShe didn't find any excuse.
;-)
Lovely story, Carme. I enjoyed.
A algunes mares se les convenç de seguida… 😀😃
EliminaMoltes gràcies, Sean!
Això és optimitzar recursos, un geni espavilat! M'encanta tornar al barri (m'he donat de baixa d'X, de Facebook no, que està ple de boomers com jo :) Abraçada, Carme!
ResponEliminaI a mi m'encanta que hagis tornat, Gemma!
EliminaAbraçada!
Diuen que un bon quadre és el que expressa les sensacions del pintor i quina millor manera d'expressar-les que haver-les viscut abans, no?
ResponEliminaO això o que "bona excusa té el malalt quan la panxa li fa mal". ;-)
Sigui com sigui, molt bona sortida la d'aquest jove pintor del teu relat. Potser sí que és tot un geni. :-))
Molt ben trobat. Abraçades!!
Ja veig que no ets tan fàcil de convèncer com la mare del Ramon… jo també penso com tu, segur que són excuses. Però el disculpes, perquè després va acabar pintant el quadre de veritat.
ResponEliminaAbraçades, Mc!
Ai, aquestes marones!!! ;-)
ResponEliminaBé, si al final va pintar el quadre, va anar bé el toc de la mare.
I m'heu fet pensar amb el meu fill, tot i que no hi té molt a veure. De petit sempre tenia excuses per no anar a l'escola, el cap, la panxa...fins que vaig decidir que si no tenia febre, anava a classe... Doncs un dia que em va dir que tenia mal de cap, li vaig posar el termòmetre d'aquells de mercuri i me'n vaig anar de l'habitació, quan vaig tornar per comprovar la febre, tenia enganxat el termòmetre a la llum de la tauleta de nit... I tant que li va pujar la febre!!
Aferradetes, preciosa.
Doncs, sí, potser sense la mare aquest quadre no existiria...
EliminaEl teu fill se les pensava totes, eh? Quin trapella!
Aferradetes, bonica!
A la fi, tots en va treuen profit !. La mare el va fer pintar el quadre i el jove, va gaudir de la seva festa i tots contentes ! hehehe
ResponEliminaBen pensat, Carme !. Bona setmana !.
Diuen que tot està bé si acaba bé...
EliminaMoltes gràcies, Artur!
Bona setmana!
M'agrada moltíssim Ramon Casas, i aquesta entrada! Molt ben trobat. Casas era un "pijo progre" de l'època.
ResponEliminaDoncs sí... 😂🤣. vaig llegir Matilde E. de Maria Escalas i tenia en Rusiñol i en Casas, ben presents.
EliminaMoltes gràcies, Helena!
El xiquet Ramon, abans de pintar el cartell d'Anís del Mono també devia tastar l'ampolla sencera?
ResponEliminaSi més no... potser aquesta nit, en aquesta festa... alguna cosa devia beure...
EliminaQue bo!! M'has donat la idea per "continuar" el relat a les Cambres.
ResponEliminaI mira que estava una mica "embussat" i no sabia ben bé com agafar-ho.
Abraçades, Carme!
😂 m'alegro de ser capaç de donar idees, encara que a mi sempre em sembla que me'n faltin.
EliminaUna abraçada