Relats d'estiu de la Carme. Juliol: Atrapada sota la pluja
Com cada estiu, agafo el relleu als Relats Conjunts i us proposo unes imatges per si teniu ganes de continuar escrivint relats.
Participacions:
1.- Xavier Pujol amb el seu diàleg (als comentaris)
2.- Sa lluna amb Via 1
3.- Sean Jeating amb Atrapada sota la pluja
4.- Artur amb La dama del paraigua
5.- McAbeu amb Qui no ve de raça o en fa poc o en fa massa
6.- AlfredRussel amb La fugida
Una fotografia de sa lluna
Anava caminant, sota la pluja, ben vestida, ben protegida. Ben vestida per a fer una mica de goig: sabates de taló, pentinat de perruqueria, una bossa de bona marca i també, en la mesura que podia ben protegida: gabardina i paraigües, li faltaven unes bones botes de pluja, però això entrava en contradicció amb anar ben arreglada. I es va aturar, mirant la gent, tanta gent més o menys com ella i quan va veure passar una noia, caminant tranquil·lament sota la pluja, es va adonar que tot plegat, era un gran error. Que quan de veritat vivia com volia i era feliç, era quan caminava amb bambes, texans i la pluja li agradava tant que no se'n volia protegir...
No podem tornar enrere, però potser podem canviar la trajectòria dels camins. I va pensar que sí, que li havia de dir:
"Te'n recordes, amor, de quan passejàvem junts sota la pluja?"
Adonar-nos que no anem pel camí que de debò volem és el primer pas per a poder canviar-lo. Però no sempre és fàcil això i com més tardem a fer aquest pas més difícil ens serà canviar de trajectòria. Espero que la teva protagonista (i el seu amor) encara hi siguin a temps.
ResponEliminaUn bon relat inspirat per una magnífica fotografia de Sa Lluna. Té un aire tan misteriós i està tan ben feta que no sembla de veritat. Molt ben trobada, un aplaudiment per a la fotògrafa.
Pel que fa a les meves ganes de participar en els teus relats d'estiu doncs encara no s'han esgotat. Així que pots comptar, un any més, amb la meva participació. Començo a pensar-hi.
Abraçades!!
Anar al blog de Sa Lluna a triar una fotografia, és difícil, perquè te els emportaries totes. Però quan vaig veure aquesta, alguna cosa dintre meu va decidir en un segon. No sembla de veritat, ben cert.
EliminaCosta, costa, canviar de trajectòria! La societat, les persones i els entorns tenen mil maneres de fer-nos sentir lligats i atrapats en els nostres antics costums. Però tot és adonar-nos-en i posar-s'hi.
Moltes gràcies per ser-hi sempre, Mc!
Abraçades.
Ens callem tantes coses, per educació, per no fer mal, perquè ets tardana en reaccionar... què potser seriem molt més feliços dient les coses clares, així com les sentim en en moment... i sí, potser canviaria la nostra vida...
ResponEliminaUn relat que m'ha fet pensar molt, Carme.
Moltes gràcies per pensar en mi pels teus relats!!
Gràcies, també, Mac! ;-)
Aferradetes, preciosa.
Sí, és que ens anem adaptant a les situacions, mica en mica, sense adonar-nos-en i al final pot ser que no siguem ben bé qui som o qui volem ser.
EliminaGràcies a tu per aquesta preciosa fotografia!
Aferradetes, bonica!
A
Me gusta tu relato porque además me gusta mucho la lluvia.
ResponEliminaUn abrazo.
Moltes gràcies, Erik. Compartim el gust per la pluja.
EliminaUn abraçada.
"Te'n recordes, amor, de quan passejàvem junts sota la pluja?"
ResponEliminaNo ho he pogut oblidar. Aquella aiga va ser el bateig d'una nova vida. M'acompanyes i ens tornem a mullar juntes? Potser aquell amor que no volem oblidar revifa!
La pluja farà la seva màgia!!!
EliminaMoltes gràcies Xavier, per acabar el meu relat.
Llarga vida a les bambes i als texans, i a la pluja també!
ResponEliminaPer descomptat qque sí, Helena! Llarga vida a tot!
EliminaAbans de res, moltes felicitats, Carme!! 🥂😘
ResponEliminaY AQUÍ vos deixo el meu. Moltes gràcies!
Aferradetes, preciosa.
Uiii, se m'ha escapat una Y!! 🤦♀️
EliminaMoltes gràcies per la felicitació i també per la teva rapidesa en fer el relat. Ara vaig a llegir-lo i a buscar l'enllaç.
EliminaAferradetes, bonica!
I am singing in the rain
ResponEliminaMoltes gràcies Sean!
EliminaUn clàssic meravellós!
Here we go! ;-)
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, passo per casa teva i et poso a la llista de participants!
EliminaM'agrada !. Com pot ser que el temps i les rutines, facin oblidar-nos d'allò que ens feia feliços i ens donava ganes de viure....
ResponEliminaMolt ben reflexionat, Carme !, bona setmana ;)
Moltes gràcies, Artur!
EliminaA veure si t'inspira aquesta preciosa fotografia de sa lluna.
Bona setmana!
Et deixo el meu, a veure si es del teu grat :)
ResponEliminahttps://blueinstant.blogspot.com/2024/07/la-dama-del-paraigua.html
Salut !!
Moltes gràcies, Artur.
EliminaPoso l'enllaç i passo a llegir-lo.
Feina feta no té destorb ;-)
ResponEliminahttps://xarel-10.blogspot.com/2024/07/relats-conjunts-de-la-carme-juliol.html
Doncs ja ho tenim això: tu el relat i jo l'enllaç.
EliminaMoltíssimes gràcies per una història tan paremiològica i tan treballada. M'ha encantat.
I és que ets tot un senyor dels relats i “de porc i de senyor se n'ha de venir de mena"
Aturar-se, mirar, deixar caure les pors i decidir... Hauríem de fer-ho més sovint, i potser així no tindríem tantes voltes la sensació de que anem pel camí equivocat (o, almenys, que la decisió d'agafar-lo no ha estat nostra per complet). Molt bon relat sobre una fotografia simplement espectacular. I deixe també el meu:
ResponEliminahttps://laliniadewallace.blogspot.com/2024/07/la-fugida-relats-destiu-de-la-carme.html
Abraçada i bon estiu!
Moltes gràcies, Pep!
EliminaAra vaig a llegir el teu relat, i a posar de seguida l'enllaç a la llisteta.
Una abraçada.