Claror de lluna
La nit s'aclareix, la lluna plena, encara darrere uns núvols, il·lumina misteriosament el cel i la terra.
La mirem, expectants, per veure si se'n surt, de desempallegar-se d'aquests vels de núvols, tan prims i tan blancs. Que bonic que està el cel, va dir algú que no esperava res. És la claror de la lluna plena, li va respondre algú altre. I en aquest instant, alguna cosa, alguna veu, alguna persona va desviar l'atenció de tothom.
I el cel i la claror de la lluna va quedar oblidats, en aquella nit de Sant Joan.
Ben cert que la foto té una llum especial... hauria de ser molt important la cosa o la veu per distreure'm d'aquesta visió. ;-)
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Doncs, no crec pas que fos gaire important, jo vaig continuar pendente del cel, però sí l'atenció va quedar completament dirigida a les persones, no pas al cel.
EliminaAquest cel, no és ben bé el mateix del de la nit de Sant Joan. Coincideixen que era lluna plena i també aquesta claror tan especial.
Aferradetes, bonica.
Potser a la lluna hi havia revetlla.
ResponEliminaQuin comentari més maco i més poètic! 🥰🥰Gràcies Xavier
EliminaLastima que se hiciera de esperar tanto la luna.
ResponEliminaBesos
Sí, ens la vam perdre...
Elimina