La nit s'aclareix, la lluna plena, encara darrere uns núvols, il·lumina misteriosament el cel i la terra.
La mirem, expectants, per veure si se'n surt, de desempallegar-se d'aquests vels de núvols, tan prims i tan blancs. Que bonic que està el cel, va dir algú que no esperava res. És la claror de la lluna plena, li va respondre algú altre. I en aquest instant, alguna cosa, alguna veu, alguna persona va desviar l'atenció de tothom.
I el cel i la claror de la lluna va quedar oblidats, en aquella nit de Sant Joan.
Ben cert que la foto té una llum especial... hauria de ser molt important la cosa o la veu per distreure'm d'aquesta visió. ;-)
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Doncs, no crec pas que fos gaire important, jo vaig continuar pendente del cel, però sí l'atenció va quedar completament dirigida a les persones, no pas al cel.
EliminaAquest cel, no és ben bé el mateix del de la nit de Sant Joan. Coincideixen que era lluna plena i també aquesta claror tan especial.
Aferradetes, bonica.
Potser a la lluna hi havia revetlla.
ResponEliminaQuin comentari més maco i més poètic! 🥰🥰Gràcies Xavier
EliminaLastima que se hiciera de esperar tanto la luna.
ResponEliminaBesos
Sí, ens la vam perdre...
Elimina
ResponElimina"𝘦𝘯 𝘭𝘢 𝘯𝘪𝘵 𝘮é𝘴 𝘤𝘶𝘳𝘵𝘢
𝘥𝘢𝘮𝘶𝘯𝘵 𝘶𝘯𝘢 𝘮𝘢𝘳 𝘴𝘪𝘭𝘦𝘯𝘵
𝘭𝘭𝘢𝘮𝘣𝘳𝘢𝘷𝘢 𝘭𝘢 𝘭𝘭𝘶𝘯𝘢"
Abraçada, Carme
Moltes gràcies, Barbo!
EliminaAbraçades.
Que sigui lluna plena i no es pugui veure és una mica trist, encara que continuï lluint, i ho sabem.
ResponEliminaSí i la claror que feia al cel, misteriosa, era ben bonica també.
EliminaDesperta entre núvols
ResponEliminala lluna plena
i deix baixar els rajos
de clara llum
fins la mar quieta
i torna a pujar enfilant-se
per branques d’arbres
que dormen
des del capvespre.