L'estany Gento
L'estany estava aquest dia
entre presumit i vergonyós.
A estones es tapava amb vels de boira espessa
com si no hi fos.
No podíem pas ni endevinar-lo.
Tot de cop, sense ni saber com ho feia,
es deixava veure entre boires finíssimes i transparents.
La seva aigua calma rebia la pluja
engalanant-se amb bombolles petites
i infinits cercles concèntrics
que xocaven els uns amb els altres
tot fent un estampat a la superfície.
L'han domesticat, sí
té preses i canalitzacions subterrànies,
però ningú li pren
ni la seva bellesa ni la seva essència de llac.
Què bé ho has copsat, en imatge i amb paraules, tota la seva bellesa.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Va ser un dia bonic, entre tanta calor a la vall, fresqueta i pluja per aquí dalt.
EliminaAferradetes, bonica.
Quina enveja! Amb la xafogor que està fent ara mateix aquí on soc jo, aquesta imatge és ben refrescant.
ResponEliminaVa ser un dia ben refrescant, i tant!
EliminaEs mejor fijarse solo en lo bello, lo otro es accesorio y vamos a hacer como que no està.
ResponEliminaBesos
Tens raó i no és difícil, fer veure que no hi és. No es veu gaire.
EliminaPetons.
Un estany que sap fer màgia :)
ResponEliminaSalut !!
Jo crec que els estanys són tots mags per naturalesa… salut, Artur!
EliminaM'embadaleix aquest "entre presumit i vergonyós"! Les dues coses alhora són una combinació fantàstica.
ResponEliminaCom les persones… igual, també n'hi ha així…
Elimina