Trenca l'onada
Mar i escull es fonen en impetuosa abraçada.
Ja no saben on acaba un i comença l'altra.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Quina abraçada, quina follia!
ResponEliminaCom són, eh?
EliminaBen bé així com ho dius.
ResponEliminaEspectacular abraçada.
Aferradetes, nina.
Admiració total...
EliminaAferradetes, bonica!
Es que son tal para cual.
ResponEliminaBesos
He, he, he... m'has fet riure, Erik. Moltes gràcies!
EliminaUna abraçada intensa i...vertadera !
ResponEliminaSalut ;)
Autèntica del tot...
EliminaSalut, Artur!
Em fas pensar en la imatge del poema que acabo de penjar.
ResponEliminaA vegades hi ha coincidències!
EliminaTan forta és l'abraçada que surten esquitxos d'escuma...
ResponEliminaPetonets, Carme.
L'abraçada que s'escampa!
EliminaPetonets, M Roser!
Diria que la voluntat d'abraçar és, sobretot, cosa de l'ona; l'escull es deixa fer, però el resultat, pel que es veu, convé a tots dos...Abraçada, Carme!
ResponEliminaL'ona és així ... no pot fer-hi més, i a l'escull segur que li convé, també. O al menys a mi m'agrada pensar-ho així.
EliminaAbraçada, Pep!