Lletres i fils #8: Recuperant els somnis


No sabia pas com s'ho havia fet, però ella, la Kila, la gran somiadora, la que havia aconseguit inventar el futur través dels seus somnis, la que havia volat fins l'infinit, la que havia, fins i tot, guiat als aprenents de somiadors, ella, ara, els havia perdut: se li escapaven tot just començats, marxaven volant, però sense ella, ella es quedava aturada, amb els peus a terra i el cap també.

Estava sorpresa, però gens amoïnada, sabia que d'una manera o altra havien de tornar. Era impossible que haguessin desaparegut per sempre.  Clar que potser hauria de fer alguna cosa, no esperava pas que li caiguessin del cel. Si alguna errada havia fet per perdre'ls, algun encert hauria de fer per recuperar-los.

Ja en començava a tenir uns quants de pendents, de tota mena: somnis de la seva vida més personal, somnis sobre la seva família més propera, somnis sobre la seva vida social i fins i tot somnis sobre la vida col·lectiva del seu poble.  Com ancorar-los a ella perquè no li fugissin?

Va marxar, un dia de tardor, sola al bosc i va buscar una fageda on inspirar-se. Va veure els colors: tots els tons dels daurats, dels rovellats, dels ocres, dels ataronjats.  I li va semblar una bona manera d'ancorar somnis. Va somiar amb els ulls ben oberts i va somiar que era allà mateix, però en compayia. Va convocar la persona amb qui li agradaria més parlar i immediatement, ella va seure al seu costat. La conversa va fluir com si fos real. Tanta estona com va voler. "Ja està!  Ja ho tinc!" es va dir satisfeta.

En arribar a casa seva, va continuar provant els diferents somnis que tenia pendents i es va adonar, que només fluïen, si els vestia de tardor. Els somnis ens parlen de futur, però han d'estar connectats amb el present. Els colors de la tardor li van servir depunt de partida, li van acompanyar tots els somnis de tardor.

Com s'ho faria, quan arribés l'hivern? 

Comentaris

  1. A l'hivern, els embolcallarà amb una bona flassada. Hi ha més d'una manera d'evitar que els somnis fugin.

    T'ha sortit un relat molt maco, m'ha agradat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Li faré arribar a la Kila el teu suggeriment d'embolcallar-los amb una flassada. Segur que funciona! Gràcies Mc!

      Elimina
  2. Quina sorpresa més agradable venir aquí i veure que continues somiant, Carme! Igual que la protagonista de la teva història, i és que els somnis s'han d'anar a buscar i no esperar que arribin per art de màgia. I quin millor lloc per fer-ho que una fageda a la tardor? I estic segura que quan arribi l'hivern trobarà la manera de perseguir els seus somnis ;)

    Gràcies per aquesta nova participació, Carme, me l'emporto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet aquest va ser el primer que vaig escriure i quan vaig estar pensant alguna cosa per la il·lustració que havia fet de la finestra de l'altre post, es veu que continuava somiant amb la tardor. I vaig continuar amb el mateix tema. I mira ja va bé! Les propostes diverses, les teves o les dels Relats conjunts, sempre m'ajuden a trobar la inspiració.

      Gràcies a tu, per venir a buscar les meves participacions fins i tot abans que t'avisi. Una abraçada.

      Elimina
  3. La tardor sempre ve acompanyada de nostàlgia i de records ...i potser també, de somnis que volen néixer.... el lloc, la va ajudar a trobar-los !.
    Abraçades :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha llocs inspiradors... i les fagedes, a tot temps, però especialment a la tardor en són molt . Abraçades, Artur!

      Elimina
  4. A l'hivern haurà de combinar el verd marronés del terra amb la blancor de la neu...I quins somnis hi ha més bonics que els que estan coberts de neu blanca! si fa fred ja ens escalfarà la llar de foc...
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'en sortirà, segur, l'hivern també és una època somiadora... no hi ha cap dubte.

      Una abraçada, M Roser!

      Elimina
  5. Crec que l'ajuda va venir a parts iguals, de la persona en qui volia parlar i de l'entrada al cor de la tardor, el bosc. I ho va solucionar ràpidament, com ho farà també quan arribi l'hivern.
    Una història preciosa.

    Aferradetes, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tena molta raó, Paula.

      Gràcies per la teva connexió, sempre, sempre, amb les meves idees i els meus poemes o relats. És una gran sort i un privilegi, sentir-la.
      Una abraçada gegant!

      Elimina
  6. "Els somnis ens parlen de futur, però han d'estar connectats amb el present": si no no serveixen! Com un estel que es fa volar sense acabar de deixar-lo anar, que no significa la presó ni tampoc les forces desencadenades.
    M'agrada molt, és originalíssima aquesta entrada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bona i que encertada és la imatge de l'estel, Helena. S'adiu perfectament a la meva idea dels somnis i per descomptat amb aquesta entrada. Per a mi sí, els somnis són així, millor dit, han de ser així perquè ens serveixin.

      Moltes gràcies, Helena. Una abraçada.

      Elimina
  7. La tardor ens prepara. Quan arribi l'hivern tot fluirà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aprofitem-ho i preparem-nos, doncs! I que tots els somnis puguin fluir!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars