Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Molt bonica la foto i tot això que hi podem veure, ens dóna sensació de calma...
ResponEliminaPetonets, Carme.
Vora mar, aigua calma... què més volem! Bona nit, M Roser!
EliminaEl reflex i el mirall de l'art, de la poesia.
ResponEliminaSempre busquem reflexos i miralls, en els amics, en l'art i en la poesia.
EliminaSi dins nostre hi ha llum no importa el temps que faci fora.
ResponEliminaPetons, Carme
Que no la perdem mai, Núria!!! Petons, bonica!
EliminaLa Núria m'ho ha tret de la boca, mentre a dins portem llum, segurament alguna guspira mostrarem cap a fora.
ResponEliminaAferradetes, bonica.
Sí, com els núvols, hi ha les parts grises dels núvols més gruixits i les parts primes que deixen veure la llum. Aferradetes, Paula.
EliminaI a banda i banda vida, intuïda a dins i vista a fora. però una sola i unida pel mateix reflex...
ResponEliminaQuin comentari més preciós i suggeridor. Gràcies Pep!!!
EliminaLa bella fotografia és és de calma profunda, però no em puc estar de pensar els rius amples i fluids com un cel fals, que porta a la mort, i aquí em reconec la influència de Jorge Manrique. No és pas un retret, estimada Carme: és el que sento, i ara que m'acosto a la fi, encara més, tu ho sabràs entendre. Una abraçada.
ResponEliminaHo entenc molt bé, Olga! Per descomptat. Jo mateixa (en una altra entrada anterior) ho relacionava: l'últim tram del riu i l'últim tram de la vida. Jo també em vaig acostant a l'últim tram de vida, però la bellesa dels rius encara em guanya. L'aigua m'enamora i m'oblido provisionalment, que pot ser aquest cel fals que ens porta a la mort. Mentrestant contemplo (un dels pocs plaers que ningú ens pot prendre)… una abraçada, estimada Olga.
Elimina