Castell de Sentmenat
Tot és ple de claror.
El castell ha resistit segles i segles,
l'ermita l'acompanya
sempre més propera i més accessible.
Tot és tancat, avui, seriós, reservat.
El somriure és només del gat,
que ens vigila, mig desconfiat
mirant-nos de fit a fit, atentament
però guardant les distàncies
a cada pas que ens apropem.
Ja se sap, els gats són així per naturalesa, a no ser que tingui molta fam i llavors no te'ls pots despenjar de sobre. El castell i l'ermita tenen un bon guardià. 😉
ResponEliminaBona nit, bonica.
Aferradetes.
A vegades fan molta gràcia els gats, perquè desconfiats i tot, no acaben de fugir del tot...
EliminaBona nit, preciosa, aferradetes.
Sembla mentida la quantitat de monuments que han perdurat segle rera segle...
ResponEliminaSegur que el gat somriu? Sembla que més aviat fa cara de no us acosteu!
Bon cap de setmana, Carme.
El somriure del gat, és el nsotre somriure en observar-lo... he, he, he...
EliminaBon diumenge, M Roser!
El somriure del gat trenca amb la seriositat com un vers amb la prosa.
ResponEliminaSí, ho fa tot més personal, més viscut...
EliminaEl teu poema i la imatge em fan pensar en ermites i castells, fins i tot masies, que ara estan tancades i en desús... una llàstima.
ResponEliminaEl gat, encara que guardant distàncies, omple de vida i vigila.
Molt bonic tot plegat, Carme, una abraçada
Gràcies, Núria. Aquest moment, de visita de curta durada, ja que estava tot tancat, és d'aquells que m'agrada col·lecionar i aquest gat donava una altra dimensió a la visita. Una abraçada, bonica!
EliminaEl castell ha resistit perquè el gat, i totes les seves generacions anteriors l'han guardat.
ResponEliminaHe, he, he... segur que sí!
EliminaAquest gat sembla una mica desproporcionat, però si fa no fa té la mida d'en Blog...
ResponElimina😂😂😂
Elimina