Perquè alguna cosa sempre es perd...
Helena Bonals
Perquè alguna cosa sempre es perd...
ens podem quedar amb la pèrdua
per no continuar en l'intent i perdre més i més.
Acceptar-la, fer-ne el dol o no fer-lo
i anar per un altre camí, diferent.
Perquè alguna cosa sempre es perd
podem evitar el risc per sempre
i deixar enrere convencionalismes
maneres de fer quasi obligades
i inventar-nos la vida de nou
a la nostra manera.
Perquè alguna cosa sempre es perd
també podem revoltar-nos
i perdut per perdut, continuar buscant,
buscant, fins que aquell dia,
quan potser ja no hi creiem gaire,
ens amara endins una plenitud desconeguda.
I el cos, ja no és el cos,
no és començament ni final
ni existeixen límits que ens separin.
En la plenitud, sempre, tot és ànima.
La poesia és un "servei públic" en el bon sentit. I gairebé sempre té el do de ser llegida des de molts punts de vista diferents.
ResponEliminaAmb el que jo ho he fet m'ha penetrat endins.
Em sembla que has encertat de ple el punt de vista, perquè també ha estat escrit des de ben endins. Gràcies, Xavier!
EliminaQuan ja no hi creus, tampoc ho busques i potser sí pots trobar aquesta plenitud, gairebé sense adonar-te'n.
ResponEliminaBon dilluns, Carme.
Aferradetes fresquetes.
La plenitud, no es pot "fabricar" voluntàriament, si ve, ve després d'haver fer un camí , després d'haver tingut molta sort i com tu dius sense adonar-te'n.
EliminaBona setmana, Paula. Aferradetes. (que duri la fresqueta..)
És bo acceptar les pèrdues, segons quines costen moltíssim però és important fer-ho. I crec que el dol també és bo fer-lo, ja que si no es fa després ho vas arrossegant gairebé sense adonar-te'n.
ResponEliminaI també estic d'acord que quan ja gairebé no busques, arriba un moment que t'amara aquella plenitud tan desitjada. A vegades ens ofusquem tant a buscar i buscar i potser ho tenim ben a prop, ben endins.
Bon inici de setmana, Carme
Les pèrdues són inevitables i no ens queda més remei que acceptar-les. Potser allò que podem triar és l'actitud que tindrem després. I intentava, en el poema, plantejar tres actituds diferents, no sé si està prou ben expliciat.
EliminaLa plenitud sempre ve d'una manera màgica... sempre.
Bona setmana, Núria!
Sí, sí, Carme, s'entén perfectament, ho has fet molt bé. El poema és fantàstic, molt ben escrit i ben plantejat.
EliminaTinc tendència a analitzar-ho tot i anar "ben endins" en ocasions i per això he deixat el comentari d'aquesta part del dol que tu esmentaves.
I estic amb tu, és inevitable perdre però sí que després es pot triar amb quina actitud ho afrontem.
Petons!
Sí que tens raó en això que el dol s'ha de fer, que convé fer-lo i que si no vas arrossegant coses que no saps d'on surten. I tant! Però hi ha tantes vegada (massa vegades) que no es fa o que no es fa prou bé, que les he volgu tenir en compte, com a realitat que existeix.
EliminaÉs veritat que alguna cosa sempre es perd , pel camí de la vida...Si no és recuperable ens quedarem amb la pèrdua i l'aceptarem amb tristor, però si ho és, lluitarem amb totes les nostres forces buscant camins i dreceres, fins que trobem la pau!
ResponEliminaPetonets, Carme.
A vegades lluitem i a vegades no, depèn de tantes coses! Però està bé de continuar buscant mentre en tinguem ganes i forces...
EliminaPetonets, M Roser.
Aquest "quan potser ja no hi creiem gaire,/ ens amara endins una plenitud desconeguda": això espero jo, algun dia!
ResponEliminaT'ha quedat molt bé, Carme.
Mai no és tard, Helena i la vida et sorprèn sempre quan veus que encara es poden descobrir coses malgrat l'edat que va avançamt inexorablement.
Elimina