Hort
Si torna a ser primavera, estiu i tardor
potser els horts tornaran a fer goig
i donaran bones verdures i hotalisses
a qui els ha conreat.
Potser tornarà la mar a banyar els peus
dels qui l'han estimat.
Potser tornarà l'abraçada amiga
a tots els que l'han enyorat.
Ens queda encara camí, però arribarà un moment que aquests "potser" es tornaran certeses. No puc (no vull) imaginar-me el contrari.
ResponEliminaSegur que ja podrien ser certeses, ara mateix, ni que fos certeses en futur, però a vegades els "potser" guanyen a les certeses, tot i així jo també penso com tu, que tampoc puc ni vull imaginar-me el contrari.
EliminaPotser alguns ho viuran. Potser alguns ho viurem. Potser...
ResponEliminaPotser... a vegades sembla que no s'acabi mai i també he llegit tantes vegades que no tornarem a la normalitat d'abans iquehi ha coses que ja hauran canviat per sempre que no sé què pensar...
EliminaTots els "potser" poden ser certeses. Quan una cosa s'ha acabat mai pensem en un potser. I potser per aquesta raó, tampoc puc imaginar que no sigui així.
ResponEliminaBona tarda, Carme.
Esperem que això, com totes les altres coses, també tingui un final. Només hi ha una cosa que sembla no tenir límit qie és l'estupidesa del gènere humà.
EliminaBona tarda i bon vespre, Paula.
Hi ha moments que costa veure la llum al final d'aquest túnel on estem ficats, i tot sembla tan llunyà i per moments impossible... però hem de mantenir l'esperança i creure que aquests "potser" deixaran de ser-ho i canviaran tornant-se certesa.
ResponEliminaSí, no es veu el final de cap manera.... però tot acaba, res és permanent... costarà, però algun dia acabarà..
EliminaAquest hort tan ben conreat m'ha dut un bell record...
ResponEliminaQuan el pare va fer de mestre a Avià (prop de Berga) la gent li va deixar un bon tros de terra perquè hi plantes un hort. Al començament passaven amb una mitja rialla, devien pensar que redimonis farà el mestre a l'hort...Però al cap d'un temps les mitges rialles es van convertir en admiració, realment l'hort del mestre semblava un jardí i gairebé tot l'any podíem menjar la verdura que conreavem i és que no sabien que el pare i la mare, eren fills de pagès...
Bon vespre, Carme.
Els horts ben portats, a més a més d'útils són tan o més bonics que un jardí. M'encanten els horts. Em recorden l'hort del meu avi, que era molt gran i molt bonic. Bona nit M Roser.
EliminaTot tornarà... mica en mica... ens cal més paciència...
ResponEliminaMolt mica en mica...
EliminaEm de començar per una bona sembra i regar....desprès ja veurem que en surt !
ResponEliminaSalut :)
A veure...
EliminaPotser, potser... hem de ser tan optimistes com tu.
ResponEliminaM'ho repeteixo, perquè ens ho hemde creure, si no ... malament
Elimina