El pou i la bassa



El pou és sec, com l’esperança.
La bassa plena, com els anhels.






Comentaris

  1. Ja podrien repartir-se una mica l'aigua...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No et pensis, de l’esperança no se'n treu gran cosa, millor buscar un altre pou més eficaç.

      Suprimeix
  2. Necessitem l'aigua del pou i la llum de la bassa.

    ResponSuprimeix
  3. Sempre em fas anar m'es enllà!!...
    No em poses una imatge i ja està... Em fas pensar i de vegades no sé que afegir de comentari..
    La imatge acompanya molt bé les teves definicions...però vull creure i pensar que el "pou de l'esperança", no està tan sec..
    i si potser no l'has interpretat bé i la "bassa de l'esperança" sempre està plena? i, "d'anhels" no en calen acumular tants?...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Segurament, Montse, si tu haguessis tingut la mateixa idea que jo per afegir a la imatge, l'hauries escrit al revés que jo. Perquè l'expressió dels sentiments sempre és des de dins i per tant molt subjectiva. A mi l'esperança no m'inspira confiança gens ni mica, perquè sempre que n'he tingut gaire, en alguna cosa, s'ha vist frustrada. Per a la meva manera de veure i sobretot de sentir, crec que és millor no tenir-ne gaire, o potser gens. En canvi els anhels no els trio, hi són i si hi són potser m'empenyen a actuar per aconseguir coses. I per això aquesta és la meva interpretació. Sé i entenc que la manca d'esperança no faci sentir còmode a moltes persones. Diem que només parlo del meu pou. El teu potser n'està ben ple d'esperança i si t'hi trobes bé, doncs endavant amb ella! Una abraçada, Montse. Potser et sembla que no saps què dir, però en canvi crees uns diàlegs que valen la pena. Gràcies per ser-hi. Una abraçada.

      Suprimeix
    2. Tens tota la rao, parles del teu pou i de la teva apreciació...
      Ara amb la teva resposta, m'has tornat a fer pensar i mirant-ho bé i amb calma, potser el meu pou no està tan ple d'esperança i que d'anhels no cal acumular-ne però en tenim...
      Tal com han anat els nostres comentaris, m'has fet adonar que encara no havia pensat prou sobre els meus sentiments...
      Gràcies ara ho tinc més clar!!....
      Una abraçada.

      Suprimeix
    3. No acabem mai de pensar-nos, a nosaltres mateixos ni en tota una vida. Els diàlegs des del cor, sempre ens hi ajuden. A mi també m'ajuden, perquè potser el poema em surt d'una manera inconscient, i pensar-hi uns mica em serveix molt. Gràcies, altre cop, Montse!

      Suprimeix
  4. Antològic!!! Breu i genial! A mi em passa exactament això!!! Aquest no l'oblidaré mai! El penjaré a la barra dreta del meu blog, si no et fa res!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Helena! Ja saps com m'agrada compartir. És un honor que el pengis al teu blog, per descomptat.

      Suprimeix
  5. Potser no ens calen tants anhels , però si una bassa plena d'esperança...
    L'aigua de la bassa són les llàgrimes de l'arbre de vora el pou que està trist, no li agrada que l'heura li xucli la vida...
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Cadascú té els anhels que té i li calen els que li calen.
      L'esperança te la deixo tota per a tu, M Roser!!!
      Bon vespre a tu també.

      Suprimeix

Publica un comentari

El meu blog dels pobles

Entrades populars