I a sota, el mar...



I a sota, sempre hi ha el mar.
Sota les flors més tendres, 
sota les flors ja seques.
Sota les punxes, sota les figues.
Més enllà de les pedres i de les herbes,
més enllà de si fa sol o núvol.
Més enllà dels petons i les absències.
Sempre ben endins, m'hi batega el mar.

Comentaris

  1. Un poema excel·lent. Dels millors. Crec jo. I un últim vers deliciós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Jordi, la teva opinió és molt important per a mi.

      Elimina
  2. Molt ben acordats el poema i el paisatge. Si potser l'herba s'asseca passat l'estiu, la frescor de l'aigua propera fa que els sentiments amables no s'apaguin i es mantinguin sempre. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo que els sentiments amables no se'ns apaguin mai, sempre perduren en el record.

      Elimina
  3. El mar és l'esperança que sempre hi és i que mai no hem d'oblidar. La història amagada que, sovint queda tapada, però que ens fa seguir.

    ResponElimina
  4. L'inabastable, l'inexhaurible, l'immesurable mar. Jo també penso com el Jordi.

    ResponElimina
  5. I per tot això tan bonic que tu dius, n'hem de tenir cura, i mantenir-lo sempre net i transparent, perquè si puguin emmirallar les estrelles i la lluna plena de cara rodona i somrient!!!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
  6. El mar que remou i calma.
    Avui, que l'enyor m'embolcalla, recordar el so del mar, les seves onades, refresca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La mar sap acompanyar diferents emocions, és sàvia. L'enyor també. Una abraçada. rits!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars