Hores i moments
 |
| A la torre del rellotge de Palau-sator |
Ens cal aprendre a ser com un rellotge de sol, i comptar només hores serenes.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Un vell pescador assegut davant del mar deia: "només compto les sirenes"
ResponEliminaLi desitjo, doncs, moltes sirenes...
EliminaComptar només les hores serenes potser és ser una mica il·lús però trobo que cada vegada hi ha més gent que fa just el contrari i només compta les hores dolentes, gent que tot ho troba malament i que viuen permanentment enfadats queixant-se de tot (evidentment, només de tot el que fan els altres). Jo prefereixo comptar-les totes, les hores. I, això sí, gaudir més de les serenes i no donar tanta importància a les ennuvolades.
ResponEliminaSaps, Mc? Estic totalment, toralment d'acord amb tu. En tot. Que s'han de comptar totes, les hem de viure totes, clar que sí i també que s'han de gaudir molt i molt les serenes i les de felicitat.
EliminaLa meva intenció era prendre'm el "comptar" com a recordar, reviure, retenir, tenir-les present o comptabilitzar-les en les columnes del "deure" i "haver" emocional. Recordar les hores boniques és molt millor que recordar greuges, que no cal...
Jo avui torno a treballar, poques hores serenes em queden...
ResponEliminaTreballant també es pot tenir serenitat....😉
EliminaTrobo molt encertada la frase de les hores serenes. Estaria bé que aquestes prevalguessin en el nostre inventari particular per sobre de les que no ho són tant...
ResponEliminaEstaria bé, sempre en podem anar aprenent...
EliminaM'encanten els rellotges de sol, però no n'havia vist mai cap amb aquesta frase. I és ben lògic perquè si està núvol no ens diu l'hora, però també m'agrada molt com a metàfora en sentit figurat.
ResponEliminaNormalment la inscripció que hi ha als rellotges de sol és: " Jo sense sol i tu sense fe, no valem res.
Bon vespre, Carme.
L'he vist algun cop, aquesta que dius, però n'hi ha diverses i sovint bastant maques.
EliminaNo podem subestimar els minuts!
ResponEliminaSón més importants que les hores....
EliminaNo se que em passa en el teu blog que sovint no s'hi guarden els comentaris que t'hi faig. I això que quan clico a publica els hi veig... En fi, que el que volia dir al respecte de la teva entrada era que de totes les hores, de les dolentes i de les serenes n'obtenim aprenentatges i que n'hem de saber extreure el positiu. Tot el que passem ens fa com som. Així que no vulguem allargar el que ens fa patir i allarguem el temps (tant de bo es puguès) del que ens fa feliços però no oblidem res, que tot en la mesura justa fa pujar el pastís!
ResponEliminaEm sap greu això dels comentaris... no sé perquè passa. A mi també algun cop em passa, jo creia que era que com que el format on s'escriu es visualitza ben igual que el comentari publicat, a vegades m'oblidava de prémer el botó publicar, però pel que dius, potser no és això. De tota manera jo tampoc els rebo al mail i quan es publiquen sempre els rebo, encara que després s'esborrin.
EliminaPer descomptat, Laura, que de tot aprenem i amb tot creixem, però conec tanta gent que es queda encallada en el patiment i en les dificultats que sap greu que s'espatllin així la vida. I normalment va junt: els que saben treure coses positives i aprenentatges de tot, no s'hi encallen. I els que s'hi encallen no en saben treure res de positiu d'allò que han viscut i no es mouen de lloc