Capvespre a l'oceà Atlàntic
 |
| Punta de Fouras |
És lluny la claror i lluny el seu reflex.
Sura l'enyorança de tot allò que encara veig.
La penombra avança poc a poc
i amb ella, silenci i recolliment.
Amb la nit arribaran el son i els somnis,
i agafaran el relleu a la realitat viscuda.
La fosca va guanyant terreny. Es retira la mar. Una ombra de terra i sal.
ResponEliminaQue poètic això d'una ombra de terra i sal!
EliminaGràcies, Xavier!
Enyorar el que encara veus, això vol dir que val la pena de veritat!
ResponEliminaÉs maca de veritat, la teva interpretació. M'encanta!
EliminaAquest sol ... qui diria que s'amaga si sembla que treu el cap.
ResponEliminaRecordo "Mar endins" i allò que diuen a Bayona que últim raig de sol és de color verd.
Bona tarda Carme.
Potser encara faltava una estoneta perquè el sol s'amagués de veritat, però ja anava baixant i els núvols accentuaven l'efecte de capvespre. Mai no he vist l'últim raig de sol de color verd, deu ser bonic. Bon vespre, Pere.
EliminaUn bell poema fet d'enyorances i de misteris , de claror que se'n van i penombres que arriben...Serà una nit de bells somnis, dels que fan reviure la realitat...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Havia deser un poema que lligués amb la imatge i jo la veia així, amb un cert misteri ... gràcies per la teva manera de llegir-lo, M Roser.
EliminaBona setmana que comença
És bonica la imatge que descrius!!...
ResponEliminaViure "el silenci i el recolliment de la penombra" sense perdre de vista la "claror"...
i que, "els somnis ens porten la realitat que hem viscut"
Molt maco!!
Moltes gràcies, Montse. Tens raó que no podem perdre mai de vista la claror, encaraq ue la penombra avanci.
EliminaEls somnis ens ajuden sovint a reviure els bons moments.
El sol s'ens escapa al capvespre i després, a traïció, ens atraparà a l'alba.
ResponEliminaÉs poètic, també el teu comentari, Jp, moltes gràcies! A vegades no voldríem cap de les dues coses, ni que se'ns escapés al capvespre ni que ens atrapés a l'alba, però el sol i el món continuen voltant indiferents als nostres desitjos. Ifinalment potser és una sort, encara que no ens ho sembli.
EliminaLa percebo com una mica inquietant, aquesta fotografia; potser aquesta negror que ens separa de la llum em fa pensar que els somnis de la nit seran una mica més abellidors... O potser simplement és que no conec l'indret ni el tipus de posta de sol...
ResponEliminaSí, aquesta terra tan fosca que queda en retirar-se la mar, a mi també em va semblar inquietant. A vegades sí que cal buscar una mica de refugi amb els somnis, i pensar que demà tornarà a pujar la mar i tornarà a sortir el sol.
Elimina