Allò que ens resta
tot just una petita illa protegida,
només, per la nostra voluntat de ser.
Peró ens queda tanta claror
i l'acolliment, i els tresors engrunats.
I brilla sempre, perquè no l'oblidem,
la força interior, d'aquest poble,
ara potser expressament dispersa.
I la claror que ens diu:
ajunteu-vos de nou i vencereu.
Esperem que allò que ens resta aviat sigui allò que suma.
ResponEliminaHauríem de sumar sempre i tot sovint fem el gamarús...
Elimina"Divide y vencerás": ja sabem què ens toca de fer!
ResponEliminaA veure si ho entenen d'una vegada els que ho haurien d'entendre...
EliminaHola, Carme! Encara que siguem diversos i amb idees diferents, compartim la idea principal i, només per això i perquè els altres ens ho posen tan difícil, els que van cadascú per la seva banda haurien d'estar units com ho estem el poble. Sovint s'obliden de nosaltres. Però és difícil jutjar quan hi ha gent a la presó i a l'exili.
ResponEliminaÉs difícil jutjar i a més a més no cal pas fer-ho. Només cal, potser, reclamar mil vegades més encara aquesta unitat, aquesta estratègia unitària que és l'única manera de sortir-nos-en.
EliminaPotser ens hem separat massa i ara serà difícil ajuntar-nos de nou, sort que la força interior de tots plegats, brillarà perquè trobem el bon camí!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Tot costa molt... però esperem que la força interior de tots plegats sigui suficient.
EliminaM'agrada molt el teu poema, Carme, com a interpretació de la foto del Xavier. Potser no som suficients els que hi sabem veure tota la claror i el que tan bellament expresses en la segona estrofa; hi ha encara massa gent que pensa que la nostra única realitat està continguda en els primers tres versos...
ResponElimina