Relats Conjunts de Gener: recordant el passat

Carlton Alfred Smith, 1888, Recalling the Past
- Tatiana, nineta meva, recull tots els trossets d'aquestes cartes estripades amb tanta ràbia. Què et diu? Recomponem-les, tornem-les a llegir, ensenya-me-les, parlem-ne.
- No, mare, no, ja no vull llegir-les més. Tot està acabat, tot ha anat malament.
- I jo? que puc llegir-les? Al menys en podrem parlar, fa tants dies que estàs així que no sé com puc ajudar-te.
- Llegeix-les, si vols. Jo tampoc en voldré parlar, però al menys tu sabràs de què va. Ja ho veuràs, només em parla d'altres dones i no diu res de mi, ni de nosaltres!
- Vejam, vejam... mira, m'ha quedat
prou sencera! Oooh! Tatiana, però quina carta més bonica! Què li trobes de dolent?
- Que només em parla d'altres dones, que no t'ho dic?
- T'explica la seva vida, abans d'haver-te conegut, tot plegat fa pocs mesos que us coneixeu...
- Sí, sí clar, de la seva santa dona, tan bona, tan bona i  que va morir tan jove, al poc temps de casar-se, de la seva primera promesa, tan bonica, que el va deixar sense cap explicació, de la dona que li anava al darrere i era tan, tan llesta, però que a ell no li agradava...
- I què? no ho vols saber?
- Noooo!!!!
- Doncs t'equivoques. I tu li has parlat de la teva història?
- No, tampoc, vols que passi per la vergonya d'haver d'explicar que he hagut de tornar a casa els pares, després de casada i abandonada?
- Doncs mira, ja és més sincer i més honest ell que no pas tu.
- Però mare, què dius? Si no em parla de mi, si no em diu res de bonic.
- Dic el que sents. I sí que parla de tu, amb timidesa, amb una mica de por, però en parla. Escolta bé què diu: "Tatiana meva, he tingut una vida amorosa tan complicada i tan infeliç que vull explicar-te-la bé, perquè entenguis les meves pors i les meves inseguretats. Si m'equivoco, no m'ho tinguis gaire en compte, ja n'aprendré. Sóc un tímid incorregible, tu potser també ho ets i espero que trobem junts una mica de calma, de tendresa i de felicitat".
- On ho diu això?
- Doncs al començament de tot...
- A veure?
- Mira, aquí...
- No ho has afegit tu, oi?
- Tatiana, si us plau, no diguis bestieses. Que no saps llegir?  Com has llegit aquesta carta?
- Amb presses, amb avidesa, amb por, amb molta por. He llegir massa de pressa d'acord, però després només fa que explicar les seves experiències amb elles.
- I si necessita expressar-ho? I si necessita que ho sàpigues? És tan dolent, això? Ja li has contestat?
- No, ni pensava fer-ho.
- Ets cruel, massa susceptible i gens comprensiva. El que hauria de plorar és ell. Però potser és millor per a ell que no li contestis, estarà més tranquil sense tu.
- Però mare, - va cridar la Tatiana - tu de part de qui estàs?
- De part de qui vol que les coses vagin bé i de qui té ganes d'estimar.  I en aquest cas és ell. Si no ho intentes de nou, la teva actitud no sé si serà d'un egoisme extrem o bé d'una covardia immensa.
- I què li dic?
- Li agraeixes que hagi estat tan sincer i li expliques la teva vida...
- Sí, dona, apa! I què més?
- Convida'l a passar uns dies aquí, a casa, el coneixerem.
- I si només em parla d'elles?
- I si, i si, i si... els i sis, no serveixen per a res.
- Em moro de por.
- Ara t'escolto. Ara comencem a anar bé. No el culpis a ell de la teva por, és la teva por. Doncs li dius... i li expliques que tens por i al mateix temps li dius que només en dir-ho, ja lluites una mica contra ella.
- Creus que m'escoltarà?
- Si no ho proves, mai no ho sabràs.






Comentaris

  1. Respostes
    1. La mare de la Tatiana "és" lliure... he, he, he,.. m'ha fet molta gràcia el teu comentari.

      Suprimeix
  2. Caram , aquesta carta dona per una llarga conversa entre una filla desesperada i una mare reflexiva...Te raó la mare cal plantar cara a les pors!
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
  3. Potser a la fi sigui un desastre ...o no!, però qui no arrisca ,no pisca ! : )

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tot depèn de com s'hi posi.
      No sembla que aquesta noia tingui molt bona actitud, de moment...

      Suprimeix
  4. "Si no ho proves, mai no ho sabràs". Ni més ni menys. A veure si s'escolta la mare i ho prova. La por no és dolenta però hem de saber enfrontar-nos-hi per fer-la passar. Podria començar per llegir les cartes senceres, seria un bon primer pas.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La por fins i tot la feia llegir malament... llegir bé ja seria un bon primer pas, i tant!

      Suprimeix
  5. I en quin país passa, això, que les filles deixin llegir les cartes a les mares, i més quan es tracta d'afers sentimentals? I encara més, que les filles escoltin els consells de les mares? :-))
    M'agrada moltíssim aquest conte, amb tota la profunditat que se'n pot extreure. Enhorabona, Carme!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs, Montse, t'he de dir que comparteixo absolutament la teva sorpresa quan trobo tanta gent de totes les edats, 20, 30 o 40, nois i noies, (al llarg dels anys dedicats a la meva feina) que li expliquen tot, tot, a la seva mare. Ja m'hi he anat acostumant. Ara, escoltar els consells, ja és un altre tema... he, he, he... amb aquest no que no m'hi he trobat. Tot i que molts cops reconeguin que les mares tenien raó. "Ja m'ho deia la meva mare!"

      Gràcies, Montse! M'alegro que t'agradi. Només volia transmetre que la nostra actitud sempre condicions la lectura que fem de les coses i les veiem esbiaixades. La carta mal llegida pot ser real o pot ser metàfora.

      Suprimeix
  6. Jo tinc entès que millor no parlar de les altres. És de molt mal gust. La Tatiana té raó. Però tots ens equivoquem, li ha de donar una segona oportunitat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això del mal gust, és un convencionalisme com un altre. Ho respecto, però jo no ho comparteixo. Jo crec que és molt millor conèixer l'altra persona i saber què ha viscut. Sempre. No cal parlar-ne tota la vida, de les experiències anteriots, però sí que cal saber qui som i d'on venim, si volem crear una relació autèntica. El que està clar és que, sigui com sigui, tots ens equivquem. La Tatiana, també. En això sí que estem d'acord.

      Suprimeix
  7. Uf, Carme, m'agrada que ho tinguis tan clar, jo no!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que és a la vegada un vici i una professió o bé una professió i un vici, no sé en quin ordre va... voler conèixer sempre les persones i voler entendre i saber les coses importants que han passat i també els coms i els per quès, però no tots som iguals i no hi ha veritats absolutes mai. Allò que a mi em funciona, a un altre l'esgarrifa i a l'inrevés. A mi m'esgarrifa el desconeixement mutu.

      Suprimeix
  8. molt bon relat Carme ....la curiositat de saber contra la por ......que ho provi i escolti els consells

    ResponSuprimeix
  9. S'ha de ser ben agosarat per atrevir-se a estimar per això diuen que quan t'enamores perds el senderi sinó tot plegat no seria pas possible.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja és ben bé així, Consol, l'enamorament no raona de cap manera.

      Suprimeix
  10. Realment, el comentari d'en Xavier ho diu tot. Molt gran la mare de la Tatiana, quina lliçó que li dóna a la filla! Si no n'aprèn, millor que plegui!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A vegades ens encallem en bestieses... m'alegro molt que t'agradi la mare de la Tatiana.

      Suprimeix

Publica un comentari

Entrades populars