Relats Conjunts de Gener: recordant el passat

Carlton Alfred Smith, 1888, Recalling the Past

- Tatiana, nineta meva, recull tots els trossets d'aquestes cartes estripades amb tanta ràbia. Què et diu? Recomponem-les, tornem-les a llegir, ensenya-me-les, parlem-ne.
- No, mare, no, ja no vull llegir-les més. Tot està acabat, tot ha anat malament.
- I jo? que puc llegir-les? Al menys en podrem parlar, fa tants dies que estàs així que no sé com puc ajudar-te.
- Llegeix-les, si vols. Jo tampoc en voldré parlar, però al menys tu sabràs de què va. Ja ho veuràs, només em parla d'altres dones i no diu res de mi, ni de nosaltres!
- Vejam, vejam... mira, m'ha quedat
prou sencera! Oooh! Tatiana, però quina carta més bonica! Què li trobes de dolent?
- Que només em parla d'altres dones, que no t'ho dic?
- T'explica la seva vida, abans d'haver-te conegut, tot plegat fa pocs mesos que us coneixeu...
- Sí, sí clar, de la seva santa dona, tan bona, tan bona i  que va morir tan jove, al poc temps de casar-se, de la seva primera promesa, tan bonica, que el va deixar sense cap explicació, de la dona que li anava al darrere i era tan, tan llesta, però que a ell no li agradava...
- I què? no ho vols saber?
- Noooo!!!!
- Doncs t'equivoques. I tu li has parlat de la teva història?
- No, tampoc, vols que passi per la vergonya d'haver d'explicar que he hagut de tornar a casa els pares, després de casada i abandonada?
- Doncs mira, ja és més sincer i més honest ell que no pas tu.
- Però mare, què dius? Si no em parla de mi, si no em diu res de bonic.
- Dic el que sents. I sí que parla de tu, amb timidesa, amb una mica de por, però en parla. Escolta bé què diu: "Tatiana meva, he tingut una vida amorosa tan complicada i tan infeliç que vull explicar-te-la bé, perquè entenguis les meves pors i les meves inseguretats. Si m'equivoco, no m'ho tinguis gaire en compte, ja n'aprendré. Sóc un tímid incorregible, tu potser també ho ets i espero que trobem junts una mica de calma, de tendresa i de felicitat".
- On ho diu això?
- Doncs al començament de tot...
- A veure?
- Mira, aquí...
- No ho has afegit tu, oi?
- Tatiana, si us plau, no diguis bestieses. Que no saps llegir?  Com has llegit aquesta carta?
- Amb presses, amb avidesa, amb por, amb molta por. He llegir massa de pressa d'acord, però després només fa que explicar les seves experiències amb elles.
- I si necessita expressar-ho? I si necessita que ho sàpigues? És tan dolent, això? Ja li has contestat?
- No, ni pensava fer-ho.
- Ets cruel, massa susceptible i gens comprensiva. El que hauria de plorar és ell. Però potser és millor per a ell que no li contestis, estarà més tranquil sense tu.
- Però mare, - va cridar la Tatiana - tu de part de qui estàs?
- De part de qui vol que les coses vagin bé i de qui té ganes d'estimar.  I en aquest cas és ell. Si no ho intentes de nou, la teva actitud no sé si serà d'un egoisme extrem o bé d'una covardia immensa.
- I què li dic?
- Li agraeixes que hagi estat tan sincer i li expliques la teva vida...
- Sí, dona, apa! I què més?
- Convida'l a passar uns dies aquí, a casa, el coneixerem.
- I si només em parla d'elles?
- I si, i si, i si... els i sis, no serveixen per a res.
- Em moro de por.
- Ara t'escolto. Ara comencem a anar bé. No el culpis a ell de la teva por, és la teva por. Doncs li dius... i li expliques que tens por i al mateix temps li dius que només en dir-ho, ja lluites una mica contra ella.
- Creus que m'escoltarà?
- Si no ho proves, mai no ho sabràs.