Esbós de mi
Seguint la Mònica:
Intent fallit o primer pas.
Un vers perdut o bé un camí.
L'esbós d'avui pot ser
obra en procés,
sempre imperfecta,
revisable,
en tot moment millorable.
Som en el camí
que va de nosaltres mateixos
a nosaltres mateixos.
Llarg o curt,
no n'hi ha d'altre.
Soc l'esbós de mi,
que els anys acaben.
És molt original, aquest poema, i parla de tu a través de l'art, crec que es tracta de més d'un esbós, sorprèn i convenç.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena. A vegades "seguir" poemes és ben interessant i creatiu, perquè ens fan escriure coses que segurament no escriuríem d'iniciativa pròpia. Pouar idees dels altres sempre va bé.
EliminaCarme, he llegit el teu poema i el de la Mònica.
ResponEliminaTots dos amb un punt de vista una mica diferent del camí que fem per arribar al lloc que voldríem. Hi hauria una altra opció, també. La que tenen o perceben els altres del lloc on has arribat.
Doncs sí, a vegades tenim percepcions diferents, els altres i nosaltres mateixos. Estaria bé aquest altre punt de vista. Però potser serien tants com persones ens coneixen...
EliminaSeria un llarg esbós tot el camí, perquè saps prou bé que n'anem fent traços cada dia, sense donar-lo mai per enllestit, encara que ens ho sembli. Que el teu esbós doni pas a una obra mestra, que jo no podré contemplar, però poso fe que així serà, per tal com et considero. Una abraçada.
ResponEliminaMai no s'acaba del tot, aquest projecte de nosaltres mateixos. Tens molta raó. Moltíssimes gràcies per les teves paraules, Olga. Tenen un valor immens per a mi. Una abraçada ben forta.
EliminaEstàs practicant per fer dibuixos en 3D? M'agrada molt aquesta ploma dibuixada!
ResponEliminaBé, 3D, no ho sé, és un dibuix fet amb retolador negre, simplement. Les plomes sempre són boniques, fins i tot dibuixades. Gràcies, XeXu.
EliminaUn mateix es pot fer l' esbós a mida, de manera que quan sigui un esser acabat, sigui l'admiració dels altres i sobretot la pròpia felicitat, perquè l'hem somniat i el somni s'ha fet realitat!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Tant de bo que tothom sapigués i pogués somiar-se i construir-se en positiu i en felicitat. Hi ha tanta gent que no pot o que nomen sap. La prova és que de persones que són l'admiració dels altres n'hi ha ben poques. Però no hem de defallir dels nostres millors somnis, ja que és l'única manera de fer-los realitat.
EliminaEn realitat tots en som un esbós, no ets tu només. Però caminem tan bé com sabem o podem, i el camí s'ho val.
ResponEliminaTens raó, fem el que podem... i ens "acabem" tan bé com sabem...
EliminaUn post d'aquells que són per llegir i rellegir, versos que diuen moltes coses.
ResponEliminaEl dibuix m'ha agradat molt.
Felicitats també per a la Mònica.
Bona nit Carme.
M'alegro que et diguin coses... a vegades amb els anys, ens pensem que ja hauríem d'estar "acabats" i no... en construcció (o destrucció) permanent.
EliminaGràcies i bon vespre, Pere.
M'agafo a tot el poema. I, d'una manera molt especial, als dos darrers versos. M'hi aferro. Com a un esbós.
ResponEliminaEns acompanyem així, agafant-nos als versos els uns dels altres. Un aferrament poètic! Gràcies, Jordi!
EliminaM'agrada molt el final del poema, que és -per a mi- una sàvia manera d'entendre l'edat i la consciència.
ResponEliminaEm disculpo per no escriure-us gens. Llegeixo, sí, i em faig pòsit del que em cal.
Moltes gràcies, Montse! Benvinguda sempre, jo també vaig llegint més que no pas escric...
Elimina