El firal i el Santuari

6.- Aquesta és la Plaça de l'ajuntament i la capella del Roser. De la plaça en diuen El Firal.

7.- A dalt de la muntanya podeu veure un Santuari amb molt bones vistes sobre la comarca.


Asira i els cavallets (en aquest conte si que hi ha pistes)

L'Asira tenia només 13 anys,  ja feia un parell d'anys que havia arribat al poble, però no sortia gaire de casa, perquè la seva mare la necessitava molt sovint per tenir cura dels seus germans petits, en Yassim, que en tenia 10 i els bessons nen i nena, la Zayra i en Yasid que acabaven de fer-ne 4.

A l'Asira li agradava anar a l'escola, però no sempre podia anar-hi. Quan algun dels seus germans estava malalt, ella havia de quedar-se a fer-li companyia, ja que els pares havien de treballar. Li agradava aprendre tot el que li ensenyaven i sobretot li agradava aprendre a parlar la llengua del seu nou país. Ella volia poder jugar al carrer com feien els seus amics i volia jugar en català com ells. 

Havia fet unes quantes amigues i el dia de la festa major, va poder sortir a voltar amb elles. Es va trobar al carrer a l'hora que de l'ajuntament sortien cap al Firal i cap als carrers un munt de cavallets de cartró i uns gegants que travessaven la plaça per anar cap a l'altra plaça, la de l'església a fer el ball tradicional.

No havia vist mai uns gegants com aquells ni aquella dansa, l'Alsira s'ho mirava amb uns ulls com unes taronges. Cavallets de cartró, que tenien dues cames i que ballaven al ritme de la música! S'ha de dir que a més a més També tenien dos caps, el de cavallet de cartró i el de la persona que el duia.  En Joan, entre ball i ball va veure com es mirava l'espectacle i així que les seves mirades es van creuar, el Joan li va somriure i li va fer una aclucada d'ull. L'Asira es va posar vermella però va somriure-li també. 

Va preguntar a les amigues si coneixien aquell noiet tan simpàtic i li van dir que sí: és en Joan, en Joan de can Ginoi.  

Va pensar en aprofitar aquell cap de setmana llarg de Festa major per veure si es tornaven a trobar. Els cavallets van tornar a sortir a ballar l'endemà diumenge. 

L'Asira ja el buscava amb la mirada i el va veure de seguida. En Joan també, i es va desviar del seu recorregut imperceptiblement per anar a fer una petita reverència amb el seu cavall davant de les noies. Com van riure, elles en adonar-se'n!!   Quanta broma li van fer a l'Asira!

Però el dilluns, quan els cavallets van sortir per últim cop en aquella festa,  en Joan no duia cap cavallet. En Joan no ballava. En Joan no hi era.

L'Asira va pensar que ja no en veuria i que ja no sabria com fer-ho per trobar-lo. Les amigues li deien que no fes massa cas d'en Joan, era molt seriot i molt avorrit, però ella no s'ho creia. 

A la meitat del ball dels cavallets, algú li estirava la camisa per darrere... l'Asira es va girar i va veure en Joan. 

-  Vine, que no em poden veure, he dit que estava malalt perquè em substituissin al cavallet...

Van anar a l'embarcador que a aquesta hora estava desert, per poder parlar-se... va ser el començament d'una bonica i encara que complicada història...