Casa de pagès abandonada a Sant Gregori

Me la miro, de costat i de cara,  i encara que destartalada, em dona una imatge de pau.  M'envaeix una sensació d'arrelament, de casa meva (que no és),  d'acolliment i de protecció. Els homes l'hem abandonada, però ella encara ens fa bon servei i ens envia aquests missatges positius, positius, sí, malgrat la pena que em fa de deixar-la perdre.

Escales

Si pugem sempre el mateix graó no arribarem mai al capdemunt de l'escala.

I és llarga i costeruda...  

La Devesa de Girona

Caminaré espais oberts 

mentre que els peus em portin.

Oblidaré que ja no hi ha arribades

només camins...

I continuarem buscant, endavant,

tantes coses impossibles.

Ciclamen atrevit

En lloc estrany floreix.

Sense futur...  no hi pensa.

La vida es curta sota el trepig.

No perd color: en solitud, l'ofrena.

Tàpia

Hi ple de murs invisibes

que, com les tàpies en els camins dels camps,

ens amaguen els uns des altres.

Potser amaguem 

les delicies d'un hort interior, 

per por que no ens les prenguin.

O potser amaguem 

barraques destartalades

que ens faria  vergonya d'ensenyar.

Els murs, 

simplement, 

hi són 

i perduren.

Fàbrica i camp

Despullada com les branques d'hivern,

vora el camí que ha quedat desert i silenciós.

Vaig endavant, sense anar enlloc,

però em queda sempre el camí fet.

Una porta reivindicativa

Aquesta porta havia reclamat moltes vegades que volia tenir barques, i la seva propietària, no l'entenia gens:

- Porta, saps què faré? Et plantaré un roser ben a la vora i estaràs preciosa i acompanyada de l'olor de les roses. Millor això que portar barques que ni en tinc cap ni ho puc fer.

- Jo no vull pas les roses, vull tenir barques.

La porta no va quedar gens convençuda i els anys passaven, les roses florien i perfumaven, però ella volia tenir barques.

-  El roser no em serveix,  jo volia barques...deia amb veu desanimada.

Un dia, se li va acudir, per no sentir-la rondinar més, de pintar-li una barqueta al seu vidre del mig.  A veure si així es conformava.

-  Què tal, porta?  Com ho veus?

-  Ara, per fi!  No és perfecte, però molt millor!  Sembla mentida que tu, mestressa, tan feminista que ets i que no m'hagis entès fins ara.

- No, noia, no, encara no t'entenc. Ho he fet per fer-te contenta i prou.

- A veure, mestressa, si els ports que són masculins tenen barques, perquè les portes que som femenines no en podem tenir?  No volem ser menys, totes les portes haurien de tenir la seva barca, també.   Igualtat de drets per a tothom!