Una porta reivindicativa

Aquesta porta havia reclamat moltes vegades que volia tenir barques, i la seva propietària, no l'entenia gens:

- Porta, saps què faré? Et plantaré un roser ben a la vora i estaràs preciosa i acompanyada de l'olor de les roses. Millor això que portar barques que ni en tinc cap ni ho puc fer.

- Jo no vull pas les roses, vull tenir barques.

La porta no va quedar gens convençuda i els anys passaven, les roses florien i perfumaven, però ella volia tenir barques.

-  El roser no em serveix,  jo volia barques...deia amb veu desanimada.

Un dia, se li va acudir, per no sentir-la rondinar més, de pintar-li una barqueta al seu vidre del mig.  A veure si així es conformava.

-  Què tal, porta?  Com ho veus?

-  Ara, per fi!  No és perfecte, però molt millor!  Sembla mentida que tu, mestressa, tan feminista que ets i que no m'hagis entès fins ara.

- No, noia, no, encara no t'entenc. Ho he fet per fer-te contenta i prou.

- A veure, mestressa, si els ports que són masculins tenen barques, perquè les portes que som femenines no en podem tenir?  No volem ser menys, totes les portes haurien de tenir la seva barca, també.   Igualtat de drets per a tothom!