Casa de pagès abandonada a Sant Gregori
Me la miro, de costat i de cara, i encara que destartalada, em dona una imatge de pau. M'envaeix una sensació d'arrelament, de casa meva (que no és), d'acolliment i de protecció. Els homes l'hem abandonada, però ella encara ens fa bon servei i ens envia aquests missatges positius, positius, sí, malgrat la pena que em fa de deixar-la perdre.
En casos així, comparteixo aquestes sensacions que expliques i, alhora, em fa 'por' acostar-m'hi massa perquè no es converteixin en una pena immensa en constatar que no només és una casa abandonada sinó que també ha estat desvalisada i omplerta de pintades.
ResponEliminaAbraçades i bon cap de setmana!!
Jo tampoc m'hi vaig acostar del tot no vaig intentar entrar-hi… segur que m’hagués fet més pena.
EliminaAbraçades i bon diumenge, Mc!
A veces suelo acercarme y si esta abierta me paseo adentro, y hay esa sensación de que te cuenta cosas.
ResponEliminaDe cualquier manera casi siempre termino imaginando los lugares llenos de luz y sonidos.
Salud.
Un bon exercici, tens raó que sembla que ens expliquin coses…
EliminaSalut, Erik.
Doncs així i tot m'agrada molt més que qualsevol casa o pis de la ciutat. Aquí encara es pot respirar aire pur, veure el sol eixir o a l'horabaixa pondre's o quan surt la lluna i ens fa l'ullet... Tot això només és pau.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
I tant que sí! Són precioses, aquestes cases!
EliminaAferradetes, bonica!
L’era envolta la vella masia,
ResponEliminaavui llar de plantes
i animals silvestres,
de rajos de lluna les nits
sense núvols
i de gotes de pluja
quan venen a veure-la al voltant
d’un arc de sant Martí
que s’amaga en la foscor
on fins i tot el sol s’absenta.
Si t’apropes,
entra sense por,
seràs ben rebut o rebuda
rere les parets
que aguanten un cel
que mai et cansaries de mirar.
La casa encara guarda
dins la felicitat
d’aquells moments perduts
i el so de les veus d’aquells
que hi visqueren
en els darrers temps
o en els que el temps
forma part del record.
Si t’hi apropes,
entra sense por,
segur que hi haurà
quelcom a compatir,
olors, sons racons inoblidables,
estris que mils mans han fet servir.
Un got buit d’aigua
però ple de teranyines.
Si t’apropes,
entra sense por
i omple’t el cor
amb el que t’ofereix
aquesta casa.
qui sap si...
A vegades si que fa por, por de la tristesa que ens provocarà entrar-hi i mirar-ho encara més de prop.
EliminaÉs més positiu el que desvetlla aquesta casa de pagès que no un gratacels, per exemple.
ResponEliminaSí, molt més.
EliminaUna memòria del passat, en el que hi havia vida entre les seva parets i que ara entristeix la mirada.
ResponEliminaSalut !
Guardem la memòria
EliminaGeneralment les cases viuen molts més anys que els humans, i ja no diguem les masies.
ResponEliminaJa de ben petits, quan dibuixàvem una casa, amb la seva xemeneia, li fèiem aparença humana, una cara alegre: la porta era la boca. Les dues finestres superiors semblaven els ulls, i fins i tot més d'una vegada el balcó central era el nas. Potser per això ens fa tanta pena veure una casa abandonada. Aquella aparença alegre esdevé trista.
Sí que en fa de pena, em sembla com haver abandonat un ésser viu, encara que no ho sigui, però ens ha fet molt de servei i durant molt de temps.
Elimina