Finestra a Garriguella

M'han crescut als cabells espígols i geranis.
I a les galtes el vermell dels bons moments.
No vull pintar-me els ulls per adornar-los.
M'agrada més que els ulls mirin endins.

I a sota, el mar...

I a sota, sempre hi ha el mar.
Sota les flors més tendres, 
sota les flors ja seques.
Sota les punxes, sota les figues.
Més enllà de les pedres i de les herbes,
més enllà de si fa sol o núvol.
Més enllà dels petons i les absències.
Sempre ben endins, m'hi batega el mar.

Camí de Ronda

Camí de ronda de Port de la Selva a Llançà

Si tens por, estima-ho tot.

Nina da Lua 

Estima la terra i el mar,

i les petites coves on s'endinsen

l'un en l'altre i es barregen.

Estima allò que t'entrebanca

perquè t'ensenya a saltar.

Estima també les barreres 

per aprendre a volar.

Estima la por, que ens traeix

la dels altres i la teva

per fer-la sempre còmplice 

i sovint la millor aliada.

Estima't, a tu,  en la teva força

Estima't... en la teva fragilitat.

Estima-ho tot, per guanyar-te.

Per guanyar-nos.

Mossèn Cinto a l'Empordà

Una placa a la plaça de l'església de Garriguella

Encara ens enamora aquesta plana,
i ens afanyem a mirar i caminar
cada camp, cada riu, cada cabana
per arribar més plens davant la mar.

I recollim l'amor cap a la terra
que el poeta ens ha volgut encomanar.
Cada poble, cada vers, cada serra
pas a pas, ens conviden a estimar.

Boadella i Les Escaules

Érem en un lloc preciós, on el nostre riu fluia lentament i s'eixamplava.  I tot fent-se un mirall ple de placidesa acollia i acollia: les oques presumides, els petits patinadors, els peixos aquí i allà. Tot era calma i la bellesa em provocava una intensitat que em feia sentir-la, com sempre, inaccessible.

Hi havia molts espais on no s'hi podia arribar.  Barreres, sovint boniques, ens impedien el pas. No se'ns acudiria mai apartar-les.  No, no pujarem l'escala ni obrirem la porta que ja sabem on duu.  Sabem que vindrà el moment de fer-ho i ara mateix, dibuixar la porta amb els dits, és ja obrir-la una mica.

Ombres de vent

El vent escampa

ombres a contraona.

Un mar de plom.

Cadires de boga

Unes cadires de boga ben curioses, per apalancar-s'hi bé... d'un cancell d'una casa de Piera.

No trauré mai la cadira del meu costat. 
Encara que sovint hi segui sola i la vegi buida. 
No la trauré, no la trauré pas.
Fins i tot buida em fa companyia.
Perquè ella sap mirar-me amb els teus ulls,
i fins i tot sap quines paraules s'han de dir per ser refugi.
Per ser refugi i força i privilegi i regal.