Relats Conjunts de Desembre: Sobre la ciutat

«Sobre la ciutat» (Marc Chagall – 1918)

- Vull volar  amb tu, va dir la Liv, un bon dia, quan li va semblar que la seva relació tocava massa de peus a terra.

En Jeff no va contestar, només va somriure.  Ella no va saber mai què en pensava, de volar junts.  No sabia si el seu silenci  volia dir  que li semblava una ximpleria o el seu somriure volia dir que ho trobava bonic, però impossible.  En tot cas ell no s'hi va entusismar. I ella no va preguntar res.  Va preferir pensar  que ja procuraria de trobar la manera de volar junts.

I no en van parlar mai més. 

Però, en realitat, volar va ser més fàcil del que pensaven: mirar-se als ulls, escoltar-se, sentir-se i procurar que qualsevol intercanvi entre ells dos fos sense filtres i sobretot no tenir por de perdre peu, ni de perdre el món de vista,  ni de perdre la noció del temps.  Ni de confondre els instants  i l'eternitat.

- Ho veus? Al final sí que hem sabut volar! T'ho pots creure?

- Ets tu la que voles i jo vinc amb tu i m'agafo ben fort, si no fos així,  jo crec que cauria.

- Jo  crec que no,  però millor que no ho provis... on vols que anem?

- Marxem de la ciutat. A la muntanya?

- Al Ripollès et va bé?  O prefereixes el Pallars?  O l'Himalaia?

- A l'Himalaia fa massa fred,  em va bé el Ripollès.  Has portat el GPS?

Hivern

Camprodon: la Mare de la Font.

A l'estiu majestuosa 

com una catedral de verd.

A l'hivern, despullada i humil.

Mostrant-se  autèntica

en la seva nuesa.

Boira sobre el Ter

El Ter a Roda de Ter

Vaig veure la infantesa  que seia sobre una pedra llisa i grisa vora del riu  en un dia calorós d'estiu i com després passava pel  pont vell en un dia de boira com avui. 

Tornem als llocs, però no tornem als mateixos llocs,  tot ha canviat, el poble, el riu, les persones i fins i tot els records.

Tot i així, un afecte desacostumat en persones no tan conegudes, em va sorprendre i em va colpir. Ningú era el mateix d'abans,  tots ens hem fet grans,  l'afecte també.

Fenòmens atmosfèrics

Si jo soc pluja

i tu no et mulles.

Per què soc pluja?

Si jo soc boira

i tu t'hi endinses.

Millor ser boira.

.......................................carme

Si sóc catifa
i tu no m'escampes.
Per què sóc fulla?

Si sóc natura
i tu t'hi endinses,
podrem ser una.

........................…..........sa lluna

I am neither rain
nor some slowly floating mist
I am but a man.

Sun and all the clouds
make me marvel ev'ry day
that I am not blind

................................……....Sean 

Si ets poeta 
i no et llegeixo
segueix escrivint.

……………………………...…..Xavier 

Si dic alguna cosa,
i tu no hi veus res,
de qui és culpa? 

….…………………………….…..Helena

No hi ha cap culpa.

Potser no dic gran cosa

i tu ets cec.

……………………………………Carme

Safata de tardor

Volia el millor de la tardor i el millor de la primavera. 

Les fulles seques,torrades i vermelles, la melangia, la pluja i el vent, les nuvolades incertes i aquell fred que es va fent més viu i l'empeny a abrigar-se bé. La tardor com una tarda de diumenge

I també li agradava la primavera,  les flors grogues i liles i els gallerets vermells, i els dies llargs  i l'expectativa del  bon temps, les pluges arrauxades i la vida que es belluga intensament. La primavera com un matí de divendres esperançat.

I girava el cap quan se sentia interpel·lada,  quan hi havia un moviment,  o potser per provocar-lo,  girava el cap quan pensava que hi havia algú que respondria,  quan creia que les complicitats podien crèixer dia a dia i fer-se inacabables.  Girava el cap per trobar una conversa, una amistat, una companyia.  Girava el cap amb la felicitat de trobar algú que l'esperava.  Girava el cap i algunes vegades no hi havia ningú. Però no volia canviar,  girava el cap, igualment, un cop i un altre, al menys així se sentia bé, se sentia ben bé ella mateixa.

Bassa

Dos universos diferents.

No pas indiferents.

Quan m'acosto,  ells s'estressen.

Quan m'allunyo no sé què passa,

només sé ...

que ens ignorem mútuament.

Passeig Maristany

Seguint l'Helena

Quan les catifes de tardor ja estan acabades, uniformes, cobrint tota l'herba...

Em quedo immòbil, quieta,
fixant aquell instant sublim
on el passat i el present es troben,
on el gris i el blau es barregen
i la buidor es torna plenitud.

Viure amb placidesa
li pren i li dona sentit a la vegada
a aquest amor assenyat, generós,
desprès i tan imperfecte malgrat tot.

Inacabable, inesborrable...