Relats Conjunts de Desembre: Sobre la ciutat
- Vull volar amb tu, va dir la Liv, un bon dia, quan li va semblar que la seva relació tocava massa de peus a terra.
En Jeff no va contestar, només va somriure. Ella no va saber mai què en pensava, de volar junts. No sabia si el seu silenci volia dir que li semblava una ximpleria o el seu somriure volia dir que ho trobava bonic, però impossible. En tot cas ell no s'hi va entusismar. I ella no va preguntar res. Va preferir pensar que ja procuraria de trobar la manera de volar junts.
I no en van parlar mai més.
Però, en realitat, volar va ser més fàcil del que pensaven: mirar-se als ulls, escoltar-se, sentir-se i procurar que qualsevol intercanvi entre ells dos fos sense filtres i sobretot no tenir por de perdre peu, ni de perdre el món de vista, ni de perdre la noció del temps. Ni de confondre els instants i l'eternitat.
- Ho veus? Al final sí que hem sabut volar! T'ho pots creure?
- Ets tu la que voles i jo vinc amb tu i m'agafo ben fort, si no fos així, jo crec que cauria.
- Jo crec que no, però millor que no ho provis... on vols que anem?
- Marxem de la ciutat. A la muntanya?
- Al Ripollès et va bé? O prefereixes el Pallars? O l'Himalaia?
- A l'Himalaia fa massa fred, em va bé el Ripollès. Has portat el GPS?
Per volar d'aquesta manera, amb aquesta companyia, creus que fa falta GPS? ;-)
ResponEliminaNo és millor perdre's per algun racó sense més horitzó que els ulls de l'altre?
Sense més paisatge que la silueta del cos estimat?
Perdó, perdó... Potser ara m'he passat amb el comentari.
Una abraçada Carme, i un petonet dolç
Bones Festes
Per descomptat que no fa falta, Barbo!
EliminaEra només per a posar-hi un toc d'humor... però potser el meu humor no s'entén prou bé.
Una abraçada, Miquel Àngel.
Bones Festes.
Com em vas dir al meu blog, tot depèn de com s'interpreti el concepte de 'volar'. Potser per anar a l'Himàlaia els hauria calgut un avió i per anar al Ripollès necessitaran un cotxe amb GPS, però sens dubte han aconseguit que la seva relació s'enlairi molt amunt. Fer el pas de "no tenir por de perdre peu, ni de perdre el món de vista, ni de perdre la noció del temps" els permet volar junts fins allà on vulguin.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest relat, molt ben trobat.
Abraçades!
Moltes gràcies, Mc! Reculls alteu comentari, allò de més important de la història...
EliminaAbraçades!
Mirar-se més enllà dels ulls físics és garantia de saber volar sense límits de temps ni d'espais...
ResponEliminaQué maco és el teu relat, nina!
Aferradetes, preciosa.
Mirar endins i deixar-se mirar endins. A vegades sense paraules.
EliminaMoltes gràcies, Paula.
Aferradetes, bonica!
Si els fas de guia, no els caldrà GPS per anar al Ripollès.
ResponEliminaBon Nadal, Carme.
Crec que sabria anar-hi, sí! he, he, he...
EliminaBones Festes, Xavier!
Jo en vaig fer aquest poema.
EliminaVas participar per avançat, doncs!
Elimina