Aquestes masies, tan amples, amb teulades de dues vessants, a vegades plenes de finestres, com aquesta, altres vegades amb les finestes justes i imprescindibles, sempre m'han agradat. Segurament que agradar no és una bona manera de dir-ho, més aviat em commouen, em fan sentir moltes coses.
Suposo que són records d'infantesa, dels estius d'una primera infantesa que va ser molt feliç. Els meus pares llogaven una caseta, a prop del seu poble, que quedava just davant d'una teuleria i d'una casa de pagès amb aquesta estrucutra clàssica. Hi havia una era, i dos pallers. Jo no vaig entrar mai a la casa, però en canvi, el seu aspecte exterior m'era molt familiar i conegut.
Veure com es construien els pallers i anaven pujant poc a poc amb la palla que escopia la màquina de batre, és un dels records bonics que tinc d'aquella època. Però no és l'únic: hi havia l'hort, i la bassa i les granotes i els galàpets que ens feien sortir a la nit amb els seus sons per veure si els podíem trobar. Em feien una mica de fàstic, però tot i així, trobar-los amb la poqueta claror que venia de les cases era tot un repte i ens hi esforçàvem fins a aconseguir-ho. Recordo l'olor dels maons, dels totxos i de les teules, l'olor abans de coure-ho i l'olor de després. A vegades em passejava entre mig dels motlles dels maons, només per senti la seva olor, vigilant bé de no trepitjar-ne cap, perquè eren tous.
També hi havia la proximitat de les gorgues i els salts d'aigua i les caminades i berenades que hi fèiem de tant en tant.
Però no penso mai gaire en els records antics. Venen, només, així de sobte, en forma d'emoció quan alguna cosa m'hi porta.
