Sobremunt
Aquestes masies, tan amples, amb teulades de dues vessants, a vegades plenes de finestres, com aquesta, altres vegades amb les finestes justes i imprescindibles, sempre m'han agradat. Segurament que agradar no és una bona manera de dir-ho, més aviat em commouen, em fan sentir moltes coses.
Suposo que són records d'infantesa, dels estius d'una primera infantesa que va ser molt feliç. Els meus pares llogaven una caseta, a prop del seu poble, que quedava just davant d'una teuleria i d'una casa de pagès amb aquesta estrucutra clàssica. Hi havia una era, i dos pallers. Jo no vaig entrar mai a la casa, però en canvi, el seu aspecte exterior m'era molt familiar i conegut.
Veure com es construien els pallers i anaven pujant poc a poc amb la palla que escopia la màquina de batre, és un dels records bonics que tinc d'aquella època. Però no és l'únic: hi havia l'hort, i la bassa i les granotes i els galàpets que ens feien sortir a la nit amb els seus sons per veure si els podíem trobar. Em feien una mica de fàstic, però tot i així, trobar-los amb la poqueta claror que venia de les cases era tot un repte i ens hi esforçàvem fins a aconseguir-ho. Recordo l'olor dels maons, dels totxos i de les teules, l'olor abans de coure-ho i l'olor de després. A vegades em passejava entre mig dels motlles dels maons, només per senti la seva olor, vigilant bé de no trepitjar-ne cap, perquè eren tous.
També hi havia la proximitat de les gorgues i els salts d'aigua i les caminades i berenades que hi fèiem de tant en tant.
Però no penso mai gaire en els records antics. Venen, només, així de sobte, en forma d'emoció quan alguna cosa m'hi porta.
Aquesta és la diferència entre la nostàlgia i els records. La primera ens fa mal perquè ens fa voler viure en un temps que ja ha passat i, com això és impossible, ens frustra. En canvi, aquests records que venen, com dius, de la mà d'una emoció i que poden ser bonics com els que expliques o dolents que també n'hi ha, ens ajuden a viure el present perquè són una part més de la nostra vida. Sense els nostres records no seríem nosaltres, això és ben clar.
ResponEliminaAbraçades!!
Sí, a vegades em sap greu no dedicar una mica més de temps a recordar coses boniques, però cadascú és com és i jo no tinc quasi mai l'impuls de fer-ho.
EliminaI quan t'agafa èr sorpresa, és bonic.
Abraçades, Mc!
Bonics i feliços records d'infantesa.
ResponEliminaVinguin d'on vinguin, aquests, sempre són ben rebuts.
Sempre m'han agradat molt las masies (possessions a Mallorca), no hi he viscut mai, però m'atreia la seva grandària i no només de la casa principal, també dels terrenys. Quan era petita em semblava un món a part.
Preciós el teu dibuix, gairebé sembla de veritat.
Aferradetes, preciosa.
Sí sovint són bonics els record d'infantesa, quasi sempre, ja que fins i tot si, a vegades, recorden coses tristes, ja les recordem d'una manera diferent de com les vam viure. Al menys em passa a mi. L'altre dia parlava de la presió i l'exili del meu pare, quan era nena i no puc més que pensar, ara vist amb tanta perspectiva que dels moments difícils, sempre en surt alguna cosa bona. O al menys jo, ho visc així. A veure si me'n surto de fer un escrit o algun poema sobre els records i al manera com els gestionem. Em sembla molt important.
EliminaA mi també em semblava un món a part, venint de Barcelona, no tenia res a veure. A mi m'encantava, sempre he estat molt de natura i aire lliure, jo.
Aferradetes, bonica!
Vienen y son agradables porque alguien dijo por ahí que al final solo quedan los buenos.
ResponEliminaBesos
Sobretot queden els bons, és veritat. I els dolents, jo crec, que ens queden sempre una mica reciclats, com millorats, com veient-los-hi la part bona que tenien. O el bon final. Tot està bé si acaba bé.
EliminaUna abraçada.
Venen a glops aquells records
ResponEliminapintats amb imatges d’una infantesa
que ja ha volat.
Pinzellades d’aquell passat
que ha anat canviant
de forma i de colors,
quedant viu només
en el meu interior.
Trio jo els records
que vull tenir
desgranant instants perduts
o són ells
qui s’apropen a la ment
per voler de nou sortir
i veure en que s’han convertit?
A mi se m'apropen ells... són ells...
EliminaMemories. All these memories! I think of the low chimneys of ‘our’ paper factory: oualm and stench that sometimes took the little boy's breath away on the way to school; I think of the side arm of the river that was constantly foaming; I think of monkeys, elephants, giraffes, lions and tigers that at the end of each year walked from the railway station through the streets of the small town to their winter quarters; and tanks that rolled through the narrow streets and destroyed the recently repaired kerbs anew.
ResponEliminaThe little boy didn't know why it was all like this. It was just the way it was.
Moltes gràcies per compartir els teus records, Sean!
EliminaLes cases de pagès com aquesta a Pla li agradaven molt, per adaptar-se a l'entorn, no ser arquitectura tibada. A mi també.
ResponEliminaJo vaig ser molt feliç de petita, he tingut la meva part a la vida.
Sí, sobre el paisatge són una meravella d'adaptació. M'encanten.
EliminaÉs una sort, haver estat feliç en alguna etapa de la vida.