Finestra a La Grassa

No hi fa res que em tapis la visió 

de la realitat del món exterior,

ja veig el blau i la claror que reflecteixes.

I només això ja em crida a sortir,

a sortir de foscors, i de tancaments.

Encara que sigui a pas lent, cal la sortida...

Relats Conjunts: La garsa

Ara, per fi. Per fi podrem tornar a viure tranquil·les filles meves.  Bé, potser tot just començarem, per primera vegada, a estar bé, de veritat.  

Abans aquí hi havia uns éssers que es creien molt poderosos i es pensaven els amos de tot i de tothom. Però no ho eren. Va venir una sequera tan llarga i tan immensa, que tots els mamífers i animals terrestres es van extingir. 

Hem tingut sort, encara hi ha peixos, insectes, cucs i tota mena de plantes. Nosaltres sobreviurem. Ara no tenim ningú que ens caci ni que ens ataqui. Ara els ocells som els reis. I ara torna a nevar i a ploure. I la vida de la nostra espècie sembla assegurada per a molts anys.  

Garsetes, no us espanteu, sota la neu,  que és bona i que es torna aigua, tan necessària, trobarem tot el que ens fa falta.

 

Finestra clausurada

L'heura dels dies, que feia temps que s'insinuava aquí i allà, assetjant la nostra casa i la nostra finestra, ha acabat per clausurar-la.  De moment la respectem... o potser és només que tenim espera.

Un dia voldrem obrir la finestra i posarem l'heura a ratlla. 

L'obrirem de bat a bat i tornarem a veure la claror del sol i veurem els arbres del carrer,  i a la nit la lluna i els estels i la gent com passeja amb calma o com caminen apressats  per davant de casa.

Estany a Valveralla

És un estany petit a la vora d'un poble petit.  La meva habitual innocència (o optimisme desmesurat, digueu-li com vugueu)  em feia imaginar un petit estany perdut i tranquil entre els camps, però ja ho veieu,  en aquest país nostre, sempre hi ha gent a tot arreu i sempre hi ha activitat a tot arreu.  

La tranquil·litat és ja una cosa del passat. Amb quatre pams d'aigua i una barca que tot i no córrer a grans velocitats,  creuava l'estany en un minut,  la gent no es desanima i es disposa a fer esqui aquàtic. 

Com hi ha món que hi ha gent per tot....  

Relats Conjunts d'Abril: La Garsa

                                                                            Claude Monet, 1868/69, La Pie

La claror del dia que neix

fa una aliança amb la neu, tan blanca,

i contradeix l'ombra fosca de la nit.

Una ombra que no marxa de sobte,

s'estira, s'eixampla, s'aclareix i 

fa dibuixos suaus sobre la neu.

El silenci es fa més lluminós i més profund... 

Mentre que la garsa ben quieta,

espera que el sol l'escalfi una mica més

sap segur que no permetrà que 

ningú digui que no hi ha hagut hivern.

Nosaltres en la nit

Aquest és el libre que més m'ha agradat en el que porto d'any. Kent Haruf, descobert de fa poc,  m'ha anat entrant endins i ja en porto uns quants de llegits  i encara en tinc un altre a punt de llegir.  Nosaltes en la nit és una història dolça, tendra, que parla de l'amistat i de l'amor, però també de les convencions i de les relacions familiars i fins i tot dels xantatges emocionals.  Preciós i una mica trist. Us en poso uns petits fragments:

"Vull dir que tots dos estem sols. Fa molt de temps que estem sols. Anys. Jo em sento sola i penso que potser tu també.  Em preguntava si voldries venir i passar la nit amb mi. I parlar"

"Però em sembla que si  a la nit tingués algú al costat podria tornar a domir. Una bona persona. Tenir-la a prop. Parlar a la nit, a les fosques. Es va esperar. Què et sembla?"

"L'Addie es va aixecar, va sortir i va tornar a casa seva, i en Louis va mirar des de la porta, aquella dona de setanta anys, d'estatura mitjana i de cabells blancs que caminava sota els arbres, entre les clapes de llum que feia el fanal de la cantonada. Vatua l'olla.  No et precipitis, ara." 

 

Lletres i fils d'abril

L'Estel era una nena molt inquieta.  Hi havia dues raons importants per aquesta inquietud.  Una és que era molt espantadissa, qualsevol soroll desconegut, qualsevol moviment brusc, qualsevol persona desconeguda l'espantava molt per sobre de la mesura habitual en els infants i arrencava  a plorar amb desesperació i amb uns crits que esgarrifaven. Qui es trobava a prop d'ella ja fos el pare, la mare o algun altre familiar la tranquil·litzaven abraçant-la i abraçant-la. No hi havia cap més manera.

L'altre motiu  per aquesta inquietud era que era molt i molt belluguet, li agradaven les activitats exteriors: córrer, saltar, enfilar-se i qualsevol activitat de moviment.  No tenia paciència  ni per escoltar un sol conte dels molts que li regalaven els pares. 

La seva veïna, la senyora Victòria, era una velleta que tenia un gos a qui anomenava Ros.  La senyora Victòria i en Ros s'estimaven molt l'Estel  i l'Estel també se'ls estimava molt a tots dos.  A vegades,  demanava als seus pares que la deixessin anar al pis del costat a veure en Ros. La mare de l'Estel patia perquè sent una nena tan inquieta tenia por de molestar  a una persona tan gran.  I quan al cap d'uns minuts de deixar-la allà, la va anar a buscar, no es podia creure allò que veien els seus ulls.  La seva filla traquil·lament mirant contes  asseguda amb en Ros.

A partir d'aquell dia, ja no era només que l'Estel qui anava a casa de la veïna, sinó que era també en Ros qui anava a passar estones amb l'Estel.  

I així va ser, que amb l'ajuda d'un amic gos, l'Estel va trobar la tranquil·litat i la  seguretat i el plaer de fer activitats que ella no acostumava a fer, perquè pensava que no li agradaven.  

Els llibres la van acompanyar, ja, per sempre més.