Lletres i fils d'abril

L'Estel era una nena molt inquieta.  Hi havia dues raons importants per aquesta inquietud.  Una és que era molt espantadissa, qualsevol soroll desconegut, qualsevol moviment brusc, qualsevol persona desconeguda l'espantava molt per sobre de la mesura habitual en els infants i arrencava  a plorar amb desesperació i amb uns crits que esgarrifaven. Qui es trobava a prop d'ella ja fos el pare, la mare o algun altre familiar la tranquil·litzaven abraçant-la i abraçant-la. No hi havia cap més manera.

L'altre motiu  per aquesta inquietud era que era molt i molt belluguet, li agradaven les activitats exteriors: córrer, saltar, enfilar-se i qualsevol activitat de moviment.  No tenia paciència  ni per escoltar un sol conte dels molts que li regalaven els pares. 

La seva veïna, la senyora Victòria, era una velleta que tenia un gos a qui anomenava Ros.  La senyora Victòria i en Ros s'estimaven molt l'Estel  i l'Estel també se'ls estimava molt a tots dos.  A vegades,  demanava als seus pares que la deixessin anar al pis del costat a veure en Ros. La mare de l'Estel patia perquè sent una nena tan inquieta tenia por de molestar  a una persona tan gran.  I quan al cap d'uns minuts de deixar-la allà, la va anar a buscar, no es podia creure allò que veien els seus ulls.  La seva filla traquil·lament mirant contes  asseguda amb en Ros.

A partir d'aquell dia, ja no era només que l'Estel qui anava a casa de la veïna, sinó que era també en Ros qui anava a passar estones amb l'Estel.  

I així va ser, que amb l'ajuda d'un amic gos, l'Estel va trobar la tranquil·litat i la  seguretat i el plaer de fer activitats que ella no acostumava a fer, perquè pensava que no li agradaven.  

Els llibres la van acompanyar, ja, per sempre més.