Rosa groga

No em fugen del record les roses grogues

i encara ressonen els silenciosos crits.

De  tants llibres, en faig camí,

amb les roses,  sempre l'amor, 

i amb groc refermem la rebel·lia.

Que tingueu bona diada de Sant Jordi!

Façana a Palafrugell

Pintàrem un jardí a la façana, vam fer de les pedres i les papereres, unes jardineres plenes de plantes.  Fulles de tots colors  alegraven les hores. Un arbre sobresortia de la façana del costat. I vam fer que per damunt de tot hi volés una gavina.  Això ens va regalar un somriure, cada matí, en sortir de casa.   

Un bon dia, quan vaig arribar, al vespre, la façana només era groga, com si tot hagués fugit o desaparegut.

- Què ha passat?

- Aquest matí, quan hem sortit, ja no hem somriugut. L'efecte somriure d'aquestes plantes pintades ja se'ns ha esgotat.

- Cooom?

- Sí,  res no dura per sempre.  Ara,  hi pintarem lliris i ciclamens!

- I la gavina?

- Digues un altre ocell!

- Un pit-roig!

- Són petits,  ens n'hi cabran un munt!

Lletres i fils #14:

M'aturo davant del roser 

i les roses que es badaven

encara fan bona olor

encara són ben vermelles.

Si encara parlen silencis

no ho sé entendre de seguida.

Però les miro i les escolto

i em diuen tu i jo som vida.

No les cullo...  les admiro

i  me n'emporto només

els pètals caiguts de la més vella.

Un perfum a les mans

que no se'm vessa.

Prunera de fulla morada

Ja no és temps de pruneres florides,

el març ja va acabar i amb ell

els fruiters s'han anat desprenent 

de la bellesa dels pètals 

i s'han posat a la feina de fer fulles i fruits.

Sempre ens queda l'espera...

Les hores isardes

D'aquí vuit dies.

El dimecres dia 20, a les 19:00 hores a les Cotxeres de Sants

Presentació del llibre Les hores Isardes d'en Xavier Pujol i l'Enric Domingo

He mirat de preparar una mica la meva presentació  i aquí en comparteixo, amb vosaltres,  un fragment:

La facilitat d’en Xavier per conversar amb tothom qui es troba pel camí o amb qui coincideix al final de cada etapa, fa que algunes converses siguin màgiques i amb interlocutors ben especials. Si el seguiu, i us aconsello que ho feu, podreu conèixer granotes republicanes i fins i tot algun ésser de llegenda. 

Hi ha llegendes tan boniques, com aquella que diu que hi havia una vegada una princesa (de la qual no us diré pas el nom, ja la coneixereu) que era coneguda arreu per la seva bellesa. Ella estava enamorada d'Hèrcules. I sempre, els dos enamorats es trobaven al bosc. El rei, pare de la princesa, no volia saber res d’Hèrcules i el va fer desterrar. Però la princesa, continuava anant al bosc per veure si el trobava. No el va trobar mai, però desgraciadament va trobar un monstre anomenat Gerió que volia apoderar-se d’ella. Ella va fugir-ne i el monstre rabiós, va incendiar el bosc. De la princesa ja no se’n va saber mai més res. I Hèrcules, pensant que era morta, va construir els Pirineus en honor i homenatge a la seva estimada. Va crear les muntanyes com els Beciberris, la Maladeta, El Pinetó, lo Tèssol de Son i tots els cims acompanyats dels seus colls suaus o esquerps que els uneixen i els va guarnir amb els seus estanys, els seus rierols i els seus alegres saltants d’aigua, com joies que regalés a la seva princesa. Tothom pensava que la princesa era morta dins la seva immensa tomba Pirinenca, però les llegendes no acostumen pas a ser veritat i en Xavier també ens explica els seus descobriments.

 

Dia de pluja a Vilopriu

Plou en una tarda clara.

Lentament, sense cap soroll.

Com els pensaments degoten

sobre l'ànima, en un silenci quiet.

La placidesa calla i la pau

s'instal·la, com per descomptat.

Alguna cosa s'ha perdut

que ja ni es troba a faltar

quan els anys hi ajuden.

Paisatge

Un arbre al mig del camp, 

Com un gegant valent

sense por de cap ventada.

En mig del groc

saluda als caminants..

Bon dia tingueu, éssers errants

que no teniu on arrelar-vos.