Lletres i fils #14:
M'aturo davant del roser
i les roses que es badaven
encara fan bona olor
encara són ben vermelles.
Si encara parlen silencis
no ho sé entendre de seguida.
Però les miro i les escolto
i em diuen tu i jo som vida.
No les cullo... les admiro
i me n'emporto només
els pètals caiguts de la més vella.
Un perfum a les mans
que no se'm vessa.
Passa la vida, i els pètals que guardem dins d'un llibre encara serven, gairebé imperceptiblement, la fragància de la llunyania.
ResponEliminaDoncs, això mateix! Tal com ho dius.
EliminaTampoc m'agrada tallar les flors i és una bona opció endur-se'n els pètals caiguts.
ResponEliminaBen resolt amb aquest bonic poema.
Aferradetes, nina.
Moltes gràcies, Paula!
EliminaAferradetes, bonica!
Te n'emportes un molt bon record, alguns pètals i la seva olor, que perduraran en tu.
ResponEliminaI la seva imatge, i també els seus silencis que a vegades ens transmeten molt.
Moltes gràcies, Carme, m'agrada el teu poema, me l'emporto.
Una abraçada plena de vida.
Doncs, sí! Hi ha coses que peduren molt.
EliminaMoltes gràcies a tu per venir-lo a buscar... encara no t'havia ni avisat.
Una abraçada, Núria!
La Roser s'atura devant del roser i es mira les roses!!!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Bona setmana, M Roser!
EliminaUn bon pensament !, viure i deixar viure, només gaudint del que ens donem uns als altres sense tenir que arrabassar-ho.
ResponEliminaM'agrada la teva aportació , bona setmana :)
Si deixéssim d'arrabassar-nos les coses els uns als altres, tot canviaria.
EliminaMoltes gràcies, Artur!
Millor no collir-les! Però per Sant Jordi és maco que te'n regalin...
ResponEliminaTe n'has sortit molt bé!
Sí, com que les de Sant Jordi no les cullo jo, i ja les trobo collides, ja m' agrada. A més a més tenen un sentit especial.
EliminaM’aturo davant el roser,
ResponEliminabord i assilvestrat,
rosegat per erugues
i niu de puó.
M’aturo davant el roser,
trist i solitari,
esquelet vivent
d’altres moments de joia.
M’aturo davant el roser,
i veig el ventre inflat
de la resta seca
d’una vella flor.
M’aturo davant el roser,
l’acarono i es venja
de la impertinència,
un renec,
un dit xuclat,
gust de sang regalimant.
M’aturo davant el roser,
i el veig valent en la derrota,
ferm en la soledat,
viu en la sequera.
M’aturo davant el roser,
i covard segueixo el camí,
mirant de reüll l’agressor
que m’ha alliçonat.