Paisatge
Un arbre al mig del camp,
Com un gegant valent
sense por de cap ventada.
En mig del groc
saluda als caminants..
Bon dia tingueu, éssers errants
que no teniu on arrelar-vos.
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
és molt simbòlic l'arbre... sempre rígid, dret, endinsat a la terra i a l'aguait del seu entorn...
ResponEliminasempre m'ha inspirat una sensació de fortalesa...
bonic conjunt... :)
Els arbres són com gegants, forts i bons, o soc jo que els veig així.
EliminaMoltes gràcies, Maria, ja t'he localitzat i t'he enllaçat al meu blog.
ho acabo de veure, un és meu i l'altre compartit... gràcies per la teva visita i les teves paraules.
EliminaArrelar-se com un arbre, tan complicat avui dia.
ResponEliminaDins un paisatge són els primers que ens donen la benvinguda, com en el teu preciós dibuix.
Aferradetes, nina.
Sí que és complicat, és ben cert i jo sóc com un arbre que necessito arrels.
EliminaEls arbres són molt bons companys de vida.
Aferradetes, bonica!
Els arbres són grans amics, uns mestres que tenen molt ensenyar-nos i de qui val la pena aprendre'n.
ResponEliminaUna abraçada, Carme!
Totalment d'acord amb tu, Núria! Una abraçada, bonica!
EliminaAi la natura, que n'és de bonica, un arbre imponent que contempla el seu entorn, com si fos un cavaller tenin cura dels seus vassalls...M'agraden aquest munt de matisos de verd; "anirem caminant amb el cor alegre, anirem caminant , fins que es faci fosc"..., Y si ens cansem , descansarem al peu dels arbres!
ResponEliminaBon diumenge, Carme.
Els arbres són un regal preciós, i a mi em sembla que ens miren amb indugència, he, he, he...
EliminaBona setmana, M Roser!
Els arbres em fan pensar que per florir cal arrelar-se. Però alhora és bo de saber ser nòmada. Les dues coses són veritat.
ResponEliminaEl teu poema fa refexionar!
Sí, les dues coses són veritat, però a cadascú li fa més falta, allò que li combina millor amb la seva manera de ser.
EliminaM'agrada quan l'arbre s'adreça als caminants com "éssers errants que no teniu on arrelar-vos". Potser és una qualitat intrínseca dels humans: encara que busquem arrelar estem condemnats a moure'ns d'un lloc a l'altre física i espiritualment. Una condemna que també pot ser una benedicció, segons com es miri. (si estic molt filosòfic és culpa del Vilapensa...). Un poema molt bonic, Carme.
ResponEliminaEstic totalment d'acord que tant arrelar com bellugar-se pot ser indistintament condemna o benedicció. O de tot una mica. Hi ha qui necessita més una cosa o l'altra. Moltes gràcies, August!
EliminaUn dibuix amable. Un arbre amable, un poema amable.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier amable!
EliminaUn tronc robust,
ResponEliminaquatre o cinc branques voleiant
a l’efecte del vent quan bufa,
milers de fulles verdes
que semblen un estol de verderols,
ara quiets, ara volant,
però tot silent,
ningú canta,
tan sols xiula el vent
i ho fa en Re Major.
M’ho ha dit un pastor,
jo no n’entenc,
aquell dia
no vaig aprendre la lliçó.
Als peus una catifa
de tiges grogues
que no volen parar de ballar,
i es temen que el pagès
les vol venir a segar.
Perduts en grups
com si volessin protestar,
ens trobem les roselles.
Un que ve amb nosaltres
diu que se sent el cantar
de les perdius.
Tot es callat i ple de vida,
ja només manca el rierol
d’aigua fresca
i petits peixos juganers
sota l’atenta mirada
d’un esquirol espiant
mentre rosega una pinya,
en aquell pi proper.
Tot al voltant
d’un arbre al mig del camp.