Lletres i fils #8: Somio la tardor a la meva finestra

Era tardor,

M'havia avesat que la tardor em vingués a veure fins a la meva finestra.  

El bosc era tan a prop!

Ara, la tardor s'havia allunyat de casa. 

O potser la casa s'havia allunyat de la tardor.

Vaig fer via i vaig plantar enfiladisses que es tornaven vermelles 

i diminuts arbusts de fulla caduca.

Me'n vaig sortir i tal dit tal fet:  

vaig tenir una tardor en miniatura a l'ampit de la finestra.

Salvem els mots

Ompliré de flors els balcons, 

llevat que, un dia, hagin mort totes les flors.

No m'estaré d'amanyagar el sol ponent cada capvespre.

I aplegaré coratge, quan, murri, m'atrapis i 

gosis trobar els millors mots per corprendre'm.

Qui sap les juguesques que inventarem, per haver-nos.

PD: intent de poema utilitzant algunes paraules i expressions del llibre Salvem els mots de Jordi Badia i Pujol

Porxada

M'hi he ficat tota sola,

dins del laberint dels colors.

Al fons de tot hi he vist el verd 

i he corregut més enllà 

rere un groc i un rosa assalmonat.

Busco el vermell i també aquell verd fosc

de persiana i el blauet de rentar roba,

però els tens tú i sovint no sé arribar-hi.

La tardor, amb els seus taronges i vermells, 

potser vindrà per salvar-me

o qui sap si a perdre'm encara més.

He pogut tocar la campaneta, 

això sí: 

la del centre del laberint.

Gira-sol

Recullo el sol, recullo el groc, 

el dibuixo sense nord.

I amb tanta llum encenc un foc.

És un foc que escalfa el cor.

I vaig dir pètal

I vaig dir suau

I vaig dir pau

I vaig dir goig

I va ser tot com aquell groc

Com aquell pètal, com la gran flor,

Va ser caliu i va ser amor.

Relats conjunts de setembre: Pati blau

Santiago Rusiñol - Pati blau

 - No m'ho diguis més!  No vull pintar el pati, almenys de moment no!

- Però si està fet un fàstic, que no ho veus?

- Així és més romàntic i jo me l'imagino pintat en un quadre bellíssim, d'un gran pintor que s'hi ha  inspirat.

- El pintor que necessitem és d'una altra mena. Ja ho saps.

- Escolta, tu saps quin trasbals seria per a les nostres flors i plantes, potser se'ns en moririen la meitat.

- Au, va!  I que s'han de morir les plantes encara que vingui un pintor.  I el patí?  Aquell que es va perdre i no hem trobat mai més?  Potser amb la moguda sortiria.

- No me'n parlis més t'ho prego, m'espatllaràs els meus somnis.

- Somnis? Quins somnis?

- Que un pintor em demana per fer un quadre del pati, que jo parlo amb el pintor, que el pintor em retrata mente me'l miro com  pinta.

- Apa, quines bestieses dius!

- Cadascú somia el que vol, també recordo el nostre avi, que només feia que foragitar els animalons que se'ns esquitllaven dins del pati, menys la cabra que no la va foragitar, no, se la va vendre el molt trapella!

- Quants records i quants somnis que hi tens, jo no els he conservat com tu. Potser doncs, sí que hauré de buscar un pintor però haurà de ser una altra mena de pintor, un artista: pintor de quadres. 

- Això ja m'agrada més!

- I potser després em deixaràs "restaurar"  el pati. Una pintadeta nova de blau, no li anira gens malament. No pateixis, que no canviaré pas el color. Els peixos també n'estaran contents si els hi fem reviure el seu color de mar.

- Ja en parlarem quan arribi el moment. Mentrestant, espero que el pintor no et vulgui pintar a tu, perquè si ho fa, li hauré de dir aquella terrible frase final:  Esborri-la!

PD: història feta de retalls d'altres històries, o clucades d'ullet a dojo. El doble sentit del personatge del pintor el dec a en McAbeu.  El patí perdut i l'accent afegit el dec a l'Artur.  L'avi que es va vendre la cabra al Risto.  Els peixets els he trobat a ca sa lluna.

La meva protagonista vol fer com la protagonista del conte de Rusiñol, deixar-se pintar, però no vol pas ser, ella, l'esborrada.  L'última frase del meu diàleg és agafada de l'última frase del conte de Rusiñol: Esborri-la!

Sempre m'han agradat els puzles i trencaclosques.

Lletres i fils #7: Trobades matineres

Ell:

Crec que li agraden les meves ales

a l'anegueta que em roba el cor.

Jo no les alço per captivar-la, 

elles ben soles, se m’esvaloten.

bateguen fort com jo mateix.

Sempre em ve a veure quan jo l'espero

ple d'il·lusions cada matí.

Sempre m'observa, sempre em saluda

Per això torno i no em moc d'aquí.

Ella:

No sé que espera que jo li digui

ja passo i passo pel seu davant.

Li dic bon dia, dic el seu nom

però sempre calla i tremola tot.

Prou li diria que molt m'agrada

ja li diria que el vull a ell, 

però si per no res, ja tant s'angoixa,

tinc por que fugi sense dir res. 

- Les teves ales, ànec salvatge

et poden dur enllà del mar?

- Quan vingui el temps de la partida

veuràs com volo pel cel més alt.

- M'agradarà veure com voles,

i volar amb tu, lluny i amunt.

- Volarem junts, és el meu somni

solcar el cel al teu costat.

Posta de sol a L'Escala

Quan s'acaba el dia i s'anuncia la foscor, amb aquests colors tan bells del capvespre sobre el mar, penso que així hauria de ser la vida,  amb un final bell, que la fosca definitiva de la mort se'ns anunciés amb amb un somriure de posta de sol a taronjada.