Posta de sol a L'Escala
Quan s'acaba el dia i s'anuncia la foscor, amb aquests colors tan bells del capvespre sobre el mar, penso que així hauria de ser la vida, amb un final bell, que la fosca definitiva de la mort se'ns anunciés amb amb un somriure de posta de sol a taronjada.
Una bella imatge i un bell pensament.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier!
EliminaAmb aquesta imatge d'avui m'has portat a una altra posta de sol en el mateix lloc. La pau que dóna ben bé podria estar en el darrer sospir.
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Aferradetes.
Compartim, doncs la posta de sol en diferit. A vegades la vida s' acaba amb tant de patiment que em revolta i crec que no hi ha dret. Tots hauríem de poder gaudir d'aquesta pau en el darrer sospir.
EliminaAferradetes de colors bonics.
"A la finestra es ponia el sol" diu Kundera a La immortalitat. És tan romàntica la posta! Val la pena de viure-la, tot i les rèmores que l'acompanyen.
ResponEliminaSempre val la pena de viure-la. Són precioses i sempre diferents.
EliminaQue maques que són les postes de sol, a qualsevol lloc: mar, muntanyes, bosc... i cada dia ben diferents. I bonic pensament el d'arribar al darrer sospir amb un bell somriure.
ResponEliminaUna abraçada, Carme
Penso que hi ha cose que s'haurien de poder projectar: morir-nos amb pau i amb un somriure.
EliminaBon dia i bona hora... i bona mort quan sigui l'hora. Un desig que ha esdevingut una frase feta ens indica que és compartit per tothom. Tant de bo, com dius, que quan ens toqui marxar d'aquest món ho puguem fer amb un somriure als llavis i amb la placidesa d'una magnífica posta de sol com la que ens ensenyes a la foto
ResponEliminaTens tota la raó Mc! Un desig que esdevé frase feta, vol dir que és compartit per tothom. Tothom ho voldria, cert. Però la vida és injusta i hi ha moltes malalties que acaben bastant malament i he de dir que a vegades no m'ho sembla, que sigui com dius. Amb les intervencions mèdiques tan al límit i que allarguen "massa" (segons el meu criteri) el patiment i la vida del pobre malalt. I sovint els malalts ho volen així. S'ha de respectar a tothom, esclar... cadascú amb la seva vida, només faltaria! Però jo no m'estic de dir la meva sempre que se'm presenta la oportunitat: en vers, a la família, als amics i on sigui.
EliminaDe fet ara bé l'època de les postes de sol més impressionants...Aquesta dita del bon dia i bona hora, la solia dir la meva mare...
ResponEliminaDiuen que quan neixem, nosaltres plorem i els altres riuen, tande bó quan morim , els altres plorin i nosaltres tinguem un somriure als llavis!!!
Petonets, Carme.
La meva mare també la deia aquesta dita. Tant de bo puguem fer-ho com dius, M Roser! Petonets!
EliminaPotser estaria bé, sabríem que ha arribat el moment. Però i si no ho vols? I si t'agafa per sorpresa? De vegades més val no saber algunes coses abans que passin...
ResponEliminaTant si ho vols com si no ho vols, quan arriba el moment ho has d'acceptar. I jo no em refereixo pas a un avís previ. Sinó com immediatament, al mateix moment, capvespre i nit (quanta estona passa?) doncs això.
Elimina