Porxada
M'hi he ficat tota sola,
dins del laberint dels colors.
Al fons de tot hi he vist el verd
i he corregut més enllà
rere un groc i un rosa assalmonat.
Busco el vermell i també aquell verd fosc
de persiana i el blauet de rentar roba,
però els tens tú i sovint no sé arribar-hi.
La tardor, amb els seus taronges i vermells,
potser vindrà per salvar-me
o qui sap si a perdre'm encara més.
He pogut tocar la campaneta,
això sí:
la del centre del laberint.
Moltes vegades ens salven els colors.
ResponEliminaMacos, dibuix i poema.
Aferradetes acolorides, Carme.
Els colors ens omplen moltes coses i molts moments... ens salven, sí!
EliminaMoltes gràcies, Paula.
Aferradetes de tardor.
Un poema "trencaclosques" .... hi haurà lloc per més colors o no ? .... misteri ! (Continuarà la propera temporada !) hehehe
ResponEliminaSalut !
Els colors són inacabables, s'acabaran les temporades i nosaltres mateixos abans que els clors...he, he, he...
EliminaSalut, Artur!
Els colors dringuen al so de la campaneta.
ResponEliminaSí! I el ding de la campaneta porta els tons de tots els colors.
EliminaLa poesia és el que ens permet d'accedir al centre del laberint. Ens salva.
ResponEliminaTocar la campaneta del centre del laberint és potser millor experiència que no pas sortir-ne.
EliminaAquest laberint tant acolorit, també serveix per aixoplogar-se de les pluges tranquiles de la tardor...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Les porxades, les places porxades són una gran joia que tenim. M'agraden moltíssim.
EliminaBon dia M Roser!