Porta i finestra

D'una foto de la Montse una mica de tot trobada a l'Instagram

Encara que sembli de joguina, 
encara que jo no hi pugui entrar.
Encara que el temps ja em jugui en contra...
No hi fa res.
Escriuré flors i dibuixaré paraules.
Miraré totes les músiques i escoltaré tots els colors.
Et deixaré tots els mots del silenci a la finestra,
perquè els pètals en trobin el sentit.
Obriré cada dia les cortines, 
perquè encara que estigui núvol,
en el meu cel sempre hi canten els ocells.

Flors a dos nivells

Es busquen i no s’atenyen.
Cadascuna en el seu lloc floreix
amb voluntat de bellesa.
Els pètals caiguts
els recorden que el temps 
és sempre limitat.

Pèrgola

Que poc espai, a dins!
Tot és a fora...
Vora la riera, pararia la taula
sota l'ombra de la figuera.
Amb música d'aigua.

Molí antic

D'aquí

Després del vol,
submergida en un núvol,
tasto el silenci.

Instants fixats

a dins d'un temps que es fon

se'm fan presents.

El molí quiet
s'ha vestit de bellesa
roses als peus.

El pou i la bassa

El pou és sec, com l’esperança.
La bassa plena, com els anhels.

Heura

.

Sota del verd tan lluent
hi ha un país ben amagat
on hi viuen bestioles,
fongs i ombres misterioses.

Relats conjunts de juny

Quan vaig veure aquest quadre a la sala més gran del museu, em va interessar de seguida. El vaig trobar tan bonic, amb els seus colors suaus i mesurats, amb la representació d'aquestes dames de la cort, tan misterioses per a mi, que em feien pensar i imaginar coses.  Qui eren les dames de la cort? Les familiars del mandarí? Les dames de companyia? Cortesanes?  Jo no sabia res de com vivien els xinesos del segle XI i anava  mirant cada vegada de més a prop, aquelles figures pintades.

I em va cridar l'atenció la dama que porta una nena asseguda davant seu. Que jo sàpiga a la meva família no hi ha cap persona xinesa, ni cap branca familiar emparentades amb la Xina, però aquella dona s’assemblava moltíssim a la meva àvia. Sí coi, no feu aquesta cara, la meva àvia Mercè, aquella que tenia una tintoreria! I jo anava pensant quines casualitats té la vida quan em vaig adonar que la nena també s'assemblava a mi. No podia ser que aquell quadre fos tan antic, això és que era alguna copia o un remake que s'havia aprofitat d'alguna fotografia nostra trobada a la xarxa. 

Vaig fotografiar el quadre, i em vaig guardar bé la foto per  a poder-la estudiar bé, comparant-la amb les que tenia a casa.  Vaig trobar fotos on jo duia un vestit i un jersei, que podrien ser perfectament els del quadre i encara més casualitats, a mi, l’àvia m'acostumava a fer una cua que no em recollia tots els cabells, només una part, deixant que els altres, prenguessin la forma d'una petita cabellera. 

Jo estava encuriosida, excitada, trasbalsada i molt i molt intrigada. No se m'acudia cap manera d'aclarir què estava passant i continuava mirant les  fotos de l’àvia, d'aquella capsa que ella ens havia donat, fins que vaig trobar una foto que ho va canviar tot i que em va fer adonar de la falsedat d'aquella pintura. Ni era xinesa, ni era antiga ni res de tot això, era simplement una copia d'una fotografia del segle XX. L’àvia i jo,  cavalcant el mateix cavall  a la cavalcada dels Tres Tombs  de l'any 50 del segle passat. Amb la foto a la mà, vaig poder reconèixer  les amigues de l’Àvia: la Margarida del tercer primera, l'Emília del forn i la Maria de ca l’Adroguer sempre seguida per l'Agustí de la cansaladeria que li anava al darrere des que s'havia quedat vídua. 

Havia existit de veritat en Li Gonglin? I el seu predecessor Zhang Xuan? Només era fals el quadre o també els seus pretesos pintors? 


PD: amb disculpes i agraïment al McAbeu per haver continuat la seva idea i haver-li potinejat la història, donant més i més arguments als seus experts.