Jugant amb Brznst i les lectures

A la Mei, la protagonista de Disset pianos, se li moria sobtadament en Péter, la seva parella, era una mort traumàtica per inesperada.

A la dona de fang, no se li havia mort ningú, no obstant, hi havia algunes coses del llibre que li feien pensar en la seva vida. Hi ha desaparicions o allunyaments o viatges, o desconnexions que poden produir reaccions semblants.

"Necessitava pensar en el Péter sense recriminar-li res.  Et perdono que t'hagis mort i m'hagis deixat a l'estacada, va pensar."

I mentre llegia, recordava molt bé aquesta sensació, de quan Brznst va desaparèixer sobtadament, podríem dir que també traumàticament.  La dona de fang després de sentir dintre d'ella molt dolor i molts i molts retrets, va arribar un moment que necessitava deixar enrere tots els retrets i començar a fer funcionar de nou la seva comprensió.

"Havia arribat el moment de substituir retrets absurds per  un àlbum de records amb els bons moments que havien viscut junts."

I, altra vegada, ella recordava com havia escrit i confeccionat un àlbum de bons moments. El necessitava. Havia escrit un recull de bons moments, Li va posar per títol Només  ... (sobreentenent la continuació: només tinc ganes de dir-te coses boniques).  I sí, va servir de molt aquest àlbum per donar un tomb i endreçar coses.l

La gran sort és que Brznst no solament no havia mort, sinó que tornava a estar accessible i va poder-lo compartir amb ell.

Ara, després d'haver estat uns anys junts i en bona harmonia, en Brznst i la dona de fang tornaven a pensar en una separació forçosa, menys traumàtica que la primera, menys sobtada que la primera, més esperada.  I el llibre tornava a xiuxiuejar-li coses:

"Volia sentir-se acompanyada per en Péter, per l'esperit d'en Péter, per l'ànima d'en Péter, per la veu o l'eco de la veu d'en Péter, no sabia com explicar-ho. El volia tenir al costat, però s'havia d'esforçar per evocar-lo"

Potser sí que en Brznst tornaria al seu planeta, per molt de temps, necessitava fer-ho i no seria just per a ningú tornar a patir-ho de manera excessiva. 

- Brznst, si has de marxar, no trencarem pas la comunicació, oi?
- N, n, n l trncrm. Jnts pdm fr-h tt ms bnc.
- Seria trist que no poguéssim veure'ns mai més, però seria pitjor no poder-nos parlar a distància mai més.
- N m'grd dr m ms. Prq, m ms?
- No, no cal dir mai més. Ja veurem...
- S, j nrm vnt...
- Aquest ja anirem veient, és com una mena de mai més disfressat de ja veurem. O un ja veurem disfressat de mai més... no sabria dir-ho.
- D vrtt q trnr. N Brznst smpr trn, t m'h hs nsnyt.
- Sí, ho sé, i mentrestant?
- Mntrstnt ns prlrm d'n mnr _ ltr. J t rcdr cd d _ cd nt.
- Jo també et recordaré Brznst, mentre pugui, un dia, si passa molt temps potser també tindré dificultat per evocar-te, com la Mei. Serà triple pena, no tenir-te a prop, no recordar-te i si es dona el cas deixar d'enyorar-te, ja un desastre total...
- sr n prd mtl grss, dxr d dstjr-t.
- També.
- N m pssr, t'h prmt...
- Ja anirem veient, ja em tindràs al corrent dels teus viatges, i de totes les coses que els condicionen.
- _ tnt q s! T tndr smpr l crrnt.
- T'stm
- T'stm... h, h, h, j prls cm j!
- Ho faig perquè m'entenguis bé. M'ntns?
- síííííííí.... Iiiiiiiiiiiii taaaaaaaaaant!

Cistells

Parada de cistells al mercat de Moissac

Jo vull omplir els cistells de flors,

vull escriure sols, quan sigui de nit.
Vull pintar de vermell cada línia de text,
i amagar sorpreses entre els dits.
Tinc els cistells i tinc les mans, 
encara buits d'aquest futur.

Els cirerers de la carretera

Els espero tot l'any, i després, quan arriba la seva espectacular florida, hi passo i hi passo i mai no havia trobat el moment de parar.  Però aquest any sí. Vaig parar per veure'ls, per endur-me'ls en imatge, per gaudir-los molt més que no pas només passant amb el cotxe.

De tantes flors, me n'omplo els ulls.
Amb un delit desconegut...
Per què no els veig, quan no hi ha flor?
Ells sempre hi són:
despullats o vestits de fulles,
des fulles verdes o ataronjades de tardor.
Sempre hi són, quiets i callats,
però m'han ensenyat el valor del moment.
M'han donat una claror interior per compartir.

De tantes flors, me n'omplo els ulls.
Tan breus que són, s'hi abranda el cor.

Relats conjunts d'abril: Sant Jordi i el drac

Tintoretto, 1560, Sant Jordi i el drac

- Escolti, jove!  Vosté ja sap que els dracs són una espècie en perill d'extinció?
- Home! Tan de bo, que sigui així, se'ns mengen a tots plegats de viu en viu. Quan no en quedi cap, ens quedarem ben tranquils.
- Sóc del partit animalisa, vegetarià, vegà i supermacrobiòtic i li posaré al menys un parell de denúncies per matar un animal en perill d'extinció. Els animals s'han d'estimar i de tractar bé.
- Encara que es mengin, els nens, les nenes, els nois, les noies i els prínceps i  les princeses?
- Encara que es mengin les noies i les princeses. Que no s'hi acostin i ja està.
- No, no està, senyor animalista, vegetarià, vegà i supermacrobiòtic. Els dracs mengen molt i si no es mengen a una persona, se'n menjaran a una altra.  I també als altres animals. No vol protegir als altres animals?  Ah! I no acostar-s'hi no resol res. Prou que s'acosten ells i ho rusteixen tot amb el seu foc.
- Doncs s'han de pensar altres maneres de protegir-nos.
- Vinga, doncs quines?
- S'ha de muntar una comissió per estudiar-ho...
- I mentrestant, què menjaran els dracs?
- No és el meu problema, la meva feina és protegir-los.
- Doncs miri, jo me'n vaig i aquí el deixo amb el drac, perquè el pugui protegir bé.

I Sant Jordi va marxar al galop, deixant el drac a cura de l'animalista o l'animalista a cura del drac. Quan el drac ja s'havia fet il·lusions de salvar-se de Sant Jordi i d'esmorzar la mar de bé, tot cruspint-se  aquest noi tan simpàtic que el protegia, va arribar la  Montserrat, que era la nòvia de l'animalista.  La Montserrat li passava dos pams i tenia unes cames i uns braços molt forts i unes espatlles amples i protectores. Era una gran esportista, atleta, nedadora i per valenta no la guanyava ningú. 

Pel camí havia trobat a Sant Jordi i l'havia posat al corrent de com anaven les coses.  

- Jordi em deixes el cavall i l'espasa? T'ho torno tot plegat en una estona. Aquell ximplet es deixarà menjar pel drac!
- Té Montserrat, una passejada em farà bé, i tu ja t'ho faràs amb el teu animalista? Vols dir que hi és tot?

La Montserrat va salvar el seu animalista matant el drac en un tres i no res, amb l'espasa de Sant Jordi.  I l'animalista des d'aquell dia, es va dedicar a fer un estudi sobre els dracs, argumentant que els dracs no eren animals, sinó éssers diabòlics sobrenaturals i que per tant no calia protegir-los.   

I la Montserrat i en Jordi, sense les denúncies de l'animalista, van acabar, en un pim pam, amb tots els dracs de Catalunya.


Pd: van poder viure tranquils, a partir d'aquell moment?  doncs no, després dels dracs van venir els pirates que també volien acabar amb el personal... i és que es veu que la pau no és d'eixe món.

Jugant amb Brznst i les lectures

El va comprar sense pensar-s'ho gens. Els llibres, no els triava pas ella, sinó a l'inrevés, eren els llibres els que triaven la dona de fang perquè els comprés. Per què l'havia agafat tan convençuda? Per la portada i el títol ben plens de pianos? Pel nom de l'autor? S'adonava que quan anava a llegir la contraportada, per a tenir-ne una mínima informació, ja estava decidida a emportar-se'l. Però no el volia pas per a ella, no, el volia pel Brznst.

La dona de fang a vegades feia trampes, comprava un llibre per regalar i primer de tot el llegia ella, només d'arribar a casa.  Li va semblar que era un llibre preciós i ple de música. Tot just acabat de començar, a la pàgina 12, ja va trobar dues sorpreses.  Una frase "Si no me'n surto, no malvenguis els pianos."  I ella immediatament va pensar: "Brznst, si no me'n surto, de descobrir-los, no menystinguis mai els teus misteris, descobreix-los tu, si us plau." Perquè la realitat és que amb un extraterrestre, no se sap mai quan s'acabarà d'arribar al fons de tot. I la vida és curta i potser tota una vida no és suficient per a conèixer ningú de veritat, de veritat. I ell sempre ho feia, sempre menystenia  una mica o molt allò que portava a dins. Com si no fos res, com si fos una mica buit i com si fos molt simple. La dona de fang no entenia com podia estar tan equivocat sobre ell mateix. Però no, potser no estava equivocat, potser era una mena de protecció, o qui sap si alguna mena de coqueteria extraterrestre.

Bruce Springsteen: My city's in ruins  Come on, rise up!!!!

A la protagonista del llibre, aquesta cançó li donava força. Come on. Rise up! Vinga. amunt!  Val la pena de recollir recursos d'on sigui, sobretot dels llibres, que en són una font inesgotable.

"Els pianos simbolitzen la lluita del poble oprimit, són la força, alliberadorade l'art, són colors enfront d'una dictadura de ciment armat." Pàg 29

La força alliberadora de l'art, de tota mena d'art i també alliberadora de tota mena de coses, no pas només de les dictadures de ciment armat.  Només el simple fet d'escriure, poesia o prosa, no importa, ja és alliberador de les nostres pròpies coses, de les dificultats, de la distància, de les nostres emocions que a vegades ens ofeguen.  

A la dona de fang li agradaria que Brznst pogués saber el que ella va pensant mentre llegeix el seu llibre. I també les músiques que va escoltant i buscant, tal com van sortint en el llibre. 

Tom Waits: I always take the long way home

"Agafo una partitura, la toco sencera a la taula de la cuina i em faig la il·lusió que sona. Però com més faig veure que toco, més enyoro un piano de debó." Pàg 39.

A vegades ens refugiem en els somnis, en la imaginació i aquest viure allò que volem, només en la imaginació, ja ens consola. Altres vegades, però, ens passa com a la dolça iaieta (pianista sense piano) del llibre: Com més imaginem... més enyorem el piano de debó. 

En Brznst sempre torna.

La mort del comanador - llibre 2

El primer llibre em va agradar molt. 

Aquest segon encara més.

No té preu la sensació constant que em produeix que estic a punt de descobrir alguna cosa important. La quasi seguretat que si continuo llegint se m'encendrà algun llumet interior, que potser ja em va fent falta. Les metàfores i les "dobles metàfores" (com diuen alguns dels personatges dels llibres) sempre tenen això, que et sembla que abastis algun cel desconegut amb el cap dels dits. A vegades, després, no passa gran cosa (flipada que soc), però sempre pot passar, encara que sigui més tard, al cap de dies o mesos. Que alguna metàfora em digui alguna cosa que encara jo no havia descobert i no m'havia dit mai ningú.

Un canvi brusc, un enfonsament, un disgust  sentimental, deixa al nostre pintor protagonista, en un món estrany i desconegut.  Passen coses inexplicables i les idees, sí, les idees, conxorxades amb els personatges d'un quadre, prenen forma humana. Hi ha tot un recorregut vital molt important, d'aquest pintor, que es llegeix amb intensitat, plaer i impaciència.  M'ho he passat molt bé llegint-lo.

El final, potser podria dir que em va decebre una mica. És una mena de baixada de nivell. Però no li puc retreure res a Murakami, perquè és ... com la vida mateixa. Tot torna a la normalitat i fins i tot el llenguatge formal de l'autor, jo trobo, que canvia una mica. Tot el text és torna més ràpid, l'autor  passa més via en explicar les coses i no s'entretén tant amb els detalls, ni els sentiments, ni les sensacions.

L'aventura sentimental del pintor, podríem dir que acaba bé. La seva vida, en la seva totalitat, no us ho sabria dir, no me n'he acabat de fer el càrrec. Si  a posteriori, el llibre em continua parlant,  (que em temo que sí) ja us explicaré què em diu.

Safareig

       Safareigs de Tortellà

Els dibuixos del fons dels safareig no contradiuen la puresa de l'aigua.
És, precisament, perquè és tan transparent que els podem veure.