Relats conjunts d'abril: Sant Jordi i el drac

Tintoretto, 1560, Sant Jordi i el drac
- Escolti, jove!  Vosté ja sap que els dracs són una espècie en perill d'extinció?
- Home! Tan de bo, que sigui així, se'ns mengen a tots plegats de viu en viu. Quan no en quedi cap, ens quedarem ben tranquils.
- Sóc del partit animalisa, vegetarià, vegà i supermacrobiòtic i li posaré al menys un parell de denúncies per matar un animal en perill d'extinció. Els animals s'han d'estimar i de tractar bé.
- Encara que es mengin, els nens, les nenes, els nois, les noies i els prínceps i  les princeses?
- Encara que es mengin les noies i les princeses. Que no s'hi acostin i ja està.
- No, no està, senyor animalista, vegetarià, vegà i supermacrobiòtic. Els dracs mengen molt i si no es mengen a una persona, se'n menjaran a una altra.  I també als altres animals. No vol protegir als altres animals?  Ah! I no acostar-s'hi no resol res. Prou que s'acosten ells i ho rusteixen tot amb el seu foc.
- Doncs s'han de pensar altres maneres de protegir-nos.
- Vinga, doncs quines?
- S'ha de muntar una comissió per estudiar-ho...
- I mentrestant, què menjaran els dracs?
- No és el meu problema, la meva feina és protegir-los.
- Doncs miri, jo me'n vaig i aquí el deixo amb el drac, perquè el pugui protegir bé.

I Sant Jordi va marxar al galop, deixant el drac a cura de l'animalista o l'animalista a cura del drac. Quan el drac ja s'havia fet il·lusions de salvar-se de Sant Jordi i d'esmorzar la mar de bé, tot cruspint-se  aquest noi tan simpàtic que el protegia, va arribar la  Montserrat, que era la nòvia de l'animalista.  La Montserrat li passava dos pams i tenia unes cames i uns braços molt forts i unes espatlles amples i protectores. Era una gran esportista, atleta, nedadora i per valenta no la guanyava ningú. 

Pel camí havia trobat a Sant Jordi i l'havia posat al corrent de com anaven les coses.  

- Jordi em deixes el cavall i l'espasa? T'ho torno tot plegat en una estona. Aquell ximplet es deixarà menjar pel drac!
- Té Montserrat, una passejada em farà bé, i tu ja t'ho faràs amb el teu animalista? Vols dir que hi és tot?

La Montserrat va salvar el seu animalista matant el drac en un tres i no res, amb l'espasa de Sant Jordi.  I l'animalista des d'aquell dia, es va dedicar a fer un estudi sobre els dracs, argumentant que els dracs no eren animals, sinó éssers diabòlics sobrenaturals i que per tant no calia protegir-los.   

I la Montserrat i en Jordi, sense les denúncies de l'animalista, van acabar, en un pim pam, amb tots els dracs de Catalunya.


Pd: van poder viure tranquils, a partir d'aquell moment?  doncs no, després dels dracs van venir els pirates que també volien acabar amb el personal... i és que es veu que la pau no és d'eixe món.

Comentaris

  1. M'agrada aquesta Montserrat tan valenta.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A vegades manllevar, paraules, idees i sentiments, se'm fa inevitable. Aquesta Montserrat, ho confesso és manllevada d'una dona ben real.

      Suprimeix
  2. Sort en tenim de totes les Montserrats del món que saben posar una mica de seny on no n'hi ha...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Després d'escriure aquesta història, vaig pensar que aquesta relació de la Montserrat i el seu animalista tenia els dies comptats. No pot funcionar de cap manera... però això ja és cosa seva. La meva história acaba quan acaba... he, he, he.

      Suprimeix
  3. No m'acaba d'agradar aquesta Montserrat, la trobo una mica belicista...A mi m'agradaria que el drac fos com un animal de companyia, que sant Jordi en lloc d'una espasa portes un ram de flors i que la princesa, es sabés defensar ella soleta de qualsevol drac dolent i que els tres personatges de la llegenda fossin sempre amics ...
    Em sembla que somio utopies jo!!!
    Bon vespre.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. He, he, he... bé, l'animalista que volia defensar el drac, bé ha de tenir algú el el recolzi com tu. Bon vespre i bon diumenge, M Roser...

      Suprimeix
  4. molt bo el relat.....de vegades la realitat convulsa i absurda que vivim plena de paradoxes i oximorons s'acosta al teu relat

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja tens raô, ja! I m'agrada que en facis aquesta lectura, Elfree! Gràcies!

      Suprimeix
  5. A mi em cauen bé els dracs! Millor que els animalistes vegans, val a dir. A més, segur que els podem donar per menjar algunes persones, no passaria res. L'únic problema seria pels pobres dracs, que podrien patir indigestió...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No et diré pas que no se m'acudeixen persones tòxiques, que no trobaríem a faltar gens i mira potser mataríem dos dracs d'un tret.

      Suprimeix
  6. Molt bo!
    Em recorda el debat que tenen a Àfrica amb els lleons. Els animalistes intentem protegir-los de la caça furtiva, s'han carregat el 90% de la població de lleons. I les tribus els continuen veient com els animals perillosos que són, que continuen matant persones.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Són debats difícils... però segur que els lleons no mengen tantes persones com els dracs... he, he, he... Gràcies, rits!

      Suprimeix

Publica un comentari

Entrades populars