dimecres, 1 de maig del 2019

Cistells

Parada de cistells al mercat de Moissac

Jo vull omplir els cistells de flors,
vull escriure sols, quan sigui de nit.
Vull pintar de vermell cada línia de text,
i amagar sorpreses entre els dits.
Tinc els cistells i tinc les mans, 
encara buits d'aquest futur.

dilluns, 29 d’abril del 2019

Els cirerers de la carretera




Els espero tot l'any, i després, quan arriba la seva espectacular florida, hi passo i hi passo i mai no havia trobat el moment de parar.  Però aquest any sí. Vaig parar per veure'ls, per endur-me'ls en imatge, per gaudir-los molt més que no pas només passant amb el cotxe.




De tantes flors, me n'omplo els ulls.
Amb un delit desconegut...
Per què no els veig, quan no hi ha flor?
Ells sempre hi són:
despullats o vestits de fulles,
des fulles verdes o ataronjades de tardor.
Sempre hi són, quiets i callats,
però m'han ensenyat el valor del moment.
M'han donat una claror interior per compartir.

De tantes flors, me n'omplo els ulls.
Tan breus que són, s'hi abranda el cor.

divendres, 26 d’abril del 2019

Relats conjunts d'abril: Sant Jordi i el drac

Tintoretto, 1560, Sant Jordi i el drac
- Escolti, jove!  Vosté ja sap que els dracs són una espècie en perill d'extinció?
- Home! Tan de bo, que sigui així, se'ns mengen a tots plegats de viu en viu. Quan no en quedi cap, ens quedarem ben tranquils.
- Sóc del partit animalisa, vegetarià, vegà i supermacrobiòtic i li posaré al menys un parell de denúncies per matar un animal en perill d'extinció. Els animals s'han d'estimar i de tractar bé.
- Encara que es mengin, els nens, les nenes, els nois, les noies i els prínceps i  les princeses?
- Encara que es mengin les noies i les princeses. Que no s'hi acostin i ja està.
- No, no està, senyor animalista, vegetarià, vegà i supermacrobiòtic. Els dracs mengen molt i si no es mengen a una persona, se'n menjaran a una altra.  I també als altres animals. No vol protegir als altres animals?  Ah! I no acostar-s'hi no resol res. Prou que s'acosten ells i ho rusteixen tot amb el seu foc.
- Doncs s'han de pensar altres maneres de protegir-nos.
- Vinga, doncs quines?
- S'ha de muntar una comissió per estudiar-ho...
- I mentrestant, què menjaran els dracs?
- No és el meu problema, la meva feina és protegir-los.
- Doncs miri, jo me'n vaig i aquí el deixo amb el drac, perquè el pugui protegir bé.

I Sant Jordi va marxar al galop, deixant el drac a cura de l'animalista o l'animalista a cura del drac. Quan el drac ja s'havia fet il·lusions de salvar-se de Sant Jordi i d'esmorzar la mar de bé, tot cruspint-se  aquest noi tan simpàtic que el protegia, va arribar la  Montserrat, que era la nòvia de l'animalista.  La Montserrat li passava dos pams i tenia unes cames i uns braços molt forts i unes espatlles amples i protectores. Era una gran esportista, atleta, nedadora i per valenta no la guanyava ningú. 

Pel camí havia trobat a Sant Jordi i l'havia posat al corrent de com anaven les coses.  

- Jordi em deixes el cavall i l'espasa? T'ho torno tot plegat en una estona. Aquell ximplet es deixarà menjar pel drac!
- Té Montserrat, una passejada em farà bé, i tu ja t'ho faràs amb el teu animalista? Vols dir que hi és tot?

La Montserrat va salvar el seu animalista matant el drac en un tres i no res, amb l'espasa de Sant Jordi.  I l'animalista des d'aquell dia, es va dedicar a fer un estudi sobre els dracs, argumentant que els dracs no eren animals, sinó éssers diabòlics sobrenaturals i que per tant no calia protegir-los.   

I la Montserrat i en Jordi, sense les denúncies de l'animalista, van acabar, en un pim pam, amb tots els dracs de Catalunya.


Pd: van poder viure tranquils, a partir d'aquell moment?  doncs no, després dels dracs van venir els pirates que també volien acabar amb el personal... i és que es veu que la pau no és d'eixe món.

dimecres, 24 d’abril del 2019

Jugant amb Brznst i les lectures

El va comprar sense pensar-s'ho gens. Els llibres, no els triava pas ella, sinó a l'inrevés, eren els llibres els que triaven la dona de fang perquè els comprés. Per què l'havia agafat tan convençuda? Per la portada i el títol ben plens de pianos? Pel nom de l'autor? S'adonava que quan anava a llegir la contraportada, per a tenir-ne una mínima informació, ja estava decidida a emportar-se'l. Però no el volia pas per a ella, no, el volia pel Brznst.

La dona de fang a vegades feia trampes, comprava un llibre per regalar i primer de tot el llegia ella, només d'arribar a casa.  Li va semblar que era un llibre preciós i ple de música. Tot just acabat de començar, a la pàgina 12, ja va trobar dues sorpreses.  Una frase "Si no me'n surto, no malvenguis els pianos."  I ella immediatament va pensar: "Brznst, si no me'n surto, de descobrir-los, no menystinguis mai els teus misteris, descobreix-los tu, si us plau." Perquè la realitat és que amb un extraterrestre, no se sap mai quan s'acabarà d'arribar al fons de tot. I la vida és curta i potser tota una vida no és suficient per a conèixer ningú de veritat, de veritat. I ell sempre ho feia, sempre menystenia  una mica o molt allò que portava a dins. Com si no fos res, com si fos una mica buit i com si fos molt simple. La dona de fang no entenia com podia estar tan equivocat sobre ell mateix. Però no, potser no estava equivocat, potser era una mena de protecció, o qui sap si alguna mena de coqueteria extraterrestre.


Bruce Springsteen: My city's in ruins  Come on, rise up!!!!

A la protagonista del llibre, aquesta cançó li donava força. Come on. Rise up! Vinga. amunt!  Val la pena de recollir recursos d'on sigui, sobretot dels llibres, que en són una font inesgotable.

"Els pianos simbolitzen la lluita del poble oprimit, són la força, alliberadorade l'art, són colors enfront d'una dictadura de ciment armat." Pàg 29

La força alliberadora de l'art, de tota mena d'art i també alliberadora de tota mena de coses, no pas només de les dictadures de ciment armat.  Només el simple fet d'escriure, poesia o prosa, no importa, ja és alliberador de les nostres pròpies coses, de les dificultats, de la distància, de les nostres emocions que a vegades ens ofeguen.  

A la dona de fang li agradaria que Brznst pogués saber el que ella va pensant mentre llegeix el seu llibre. I també les músiques que va escoltant i buscant, tal com van sortint en el llibre. 


Tom Waits: I always take the long way home

"Agafo una partitura, la toco sencera a la taula de la cuina i em faig la il·lusió que sona. Però com més faig veure que toco, més enyoro un piano de debó." Pàg 39.

A vegades ens refugiem en els somnis, en la imaginació i aquest viure allò que volem, només en la imaginació, ja ens consola. Altres vegades, però, ens passa com a la dolça iaieta (pianista sense piano) del llibre: Com més imaginem... més enyorem el piano de debó. 

En Brznst sempre torna.

dilluns, 22 d’abril del 2019

La mort del comanador - llibre 2


El primer llibre em va agradar molt. 
Aquest segon encara més.

No té preu la sensació constant que em produeix que estic a punt de descobrir alguna cosa important. La quasi seguretat que si continuo llegint se m'encendrà algun llumet interior, que potser ja em va fent falta. Les metàfores i les "dobles metàfores" (com diuen alguns dels personatges dels llibres) sempre tenen això, que et sembla que abastis algun cel desconegut amb el cap dels dits. A vegades, després, no passa gran cosa (flipada que soc), però sempre pot passar, encara que sigui més tard, al cap de dies o mesos. Que alguna metàfora em digui alguna cosa que encara jo no havia descobert i no m'havia dit mai ningú.

Un canvi brusc, un enfonsament, un disgust  sentimental, deixa al nostre pintor protagonista, en un món estrany i desconegut.  Passen coses inexplicables i les idees, sí, les idees, conxorxades amb els personatges d'un quadre, prenen forma humana. Hi ha tot un recorregut vital molt important, d'aquest pintor, que es llegeix amb intensitat, plaer i impaciència.  M'ho he passat molt bé llegint-lo.

El final, potser podria dir que em va decebre una mica. És una mena de baixada de nivell. Però no li puc retreure res a Murakami, perquè és ... com la vida mateixa. Tot torna a la normalitat i fins i tot el llenguatge formal de l'autor, jo trobo, que canvia una mica. Tot el text és torna més ràpid, l'autor  passa més via en explicar les coses i no s'entretén tant amb els detalls, ni els sentiments, ni les sensacions.

L'aventura sentimental del pintor, podríem dir que acaba bé. La seva vida, en la seva totalitat, no us ho sabria dir, no me n'he acabat de fer el càrrec. Si  a posteriori, el llibre em continua parlant,  (que em temo que sí) ja us explicaré què em diu.

divendres, 19 d’abril del 2019

Safareig

       Safareigs de Tortellà

Els dibuixos del fons dels safareig no contradiuen la puresa de l'aigua.
És, precisament, perquè és tan transparent que els podem veure.

dimecres, 17 d’abril del 2019

Masia

Un sempre se'n vol anar i, si no té un nom per dir on vol anar, quan es tracta d'una cosa indeterminada i sense límits, en diu llibertat.

Elias Canetti, escriptor en llengua alemanya (1905-1994)



Una mena de no res, amablement m'envolta
i la tanca és una protecció.

A dins, 
les quotidianitats 
parlen i parlen o xisclen o xiuxiuegen,
segons els moments.
He après amb els anys a mirar-les,
a viure-les tal com són, 
sense estrafer-les gaire.

Cal trobar els moments inèdits
i no passar de llarg de cap singularitat
per petita que sigui: una rosa, un cirerer, un molí de vent...
És com tenir un cotxe groc, preparat per marxar,
just davant de l'entrada.





S'esfilagarsa la tarda d'un dia plàcidament gris. Entre la roba i la cuina,  els fulls de llibre  i l'enjogassament de les pa...