Jo sóc aquell que va matar Franco

No em puc estar de recomanar-vos aquest llibre de Joan-Lluís Lluís.

Té una bellesa especial en la manera d'explicar les coses. Reinventa la història i reflexiona moltes coses sobre el nostre país.

Però m'ha commogut molt l'amor per la llengua del protagonista. M'ha agradat llegir converses en aquest català del nord, rossellonès o del Vallespir.

I la lluita incansable del nostre poble...

Us poso un dels molts fragments que m'han emocionat:

"A nou anys, hauria estat normal que trobés que aquesta revista pensada per a nens de nou anys era un tresor.  Tot ella  estava concebuda per distreure'm o instruir-me tot distraient-me. Cada plana era una meravella, una font de riure o de somriure, o d'admiració quan es tractava d'enaltir, com era el cas tan sovint, algun personatge notable de la història de Catalunya. Però a nou anys, assegut a la tassa del vàter, vaig demostrar un grau de saviesa que no estic segur d'haver aconseguit igualar mai des de llavors.  Vaig entendre gairebé de seguida que el tresor veritable no era allò dit sinó la llengua en la qual es deia. El tresor era veure escrita la meva llengua."

Herba

Seguint la Mònica, allà al seu blog:

En aquest moment precís,
quan més vols esvair-te,
no hi ha res més que tu.
Cap més lloc on mirar
que no sigui mirar endins.
No hi ha cap mot amb sentit
sinó el que et surt de l'ànima.
Uns versos, com un nou camí.
Com gotes de rosada, que flueixen
lentament per les fulles
per ser aliment i saba
per ser aigua que calma la set.

Porta a Saint Come d'Olt (Aveyron)

Porta d'entrada al laberint,
desgastada pel temps
encara oberta i temptadora.

Més enllà de la fita
que assenyala camins
busco les passes per caminar-los.
Quin senyal pot ser millor
que el que ens construim amb les mans?

No vull trobar-me amb cendres als dits
ni cap intempèrie que ens faci mal.

Abillem-nos, 
construim, 
aprenguem,
pas a pas...
que encara és temps de fer-nos lliures.

Estaing (Aveyron)

Núvols i riu.

La pluja que els uneix.

La desmesura.

La desmesura

de la vida sencera.

Sobre mullat.

Racó petit,
cabanes d'altre temps.
L'arbre, la font.

Vull l'aixopluc

de paraules senceres.

Sense cap por.

La casa humil.
El palau i l'església.
Semblen en pau.

Tanta prudència

que menteix de no dir.

Alliberem!

A prop dels núvols

- Farem transbordament de la cabina al núvol,
per poder volar millor.

Propera estació, núvol petit, direcció Terra dels somnis.

- Baixo en aquesta parada, fins aviat.
- Jo em quedo fins la propera, que tinguis sort.

Propera parada núvols intensos, direció Fer dels somnis realitat.

Conques (Aveyron)

Era un poblet penjat en una muntanya, quiet, tranquil, una mica perdut, però només una mica, perquè quan era l'època turística esdevenia un formiguer de gent, anant i venint. Però ell ja ho sabia i havia triat acuradament els dies, primavera, dies llargs, lluny de festes i de vacances. En Lluís va triar passar quinze dies sol, amb les seves lectures i les seves reflexions.

Un dels llibres que portava era "La penúltima bondat: assaig sobre la vida humana de Josep M Esquirol. Era un llibret no gaire llarg, ni gaire dens, però hi va connectar de seguida. "Tota revolució comença per comprendre. Per comprendre'ns nosaltres mateixos, el nostre món, els nostres afores, la nostra condició. Comprendre, sobretot, la solidaritat en la intempèrie."

"Cadascun de nosaltres es troba vivint.  S'hi troba sense decidir-ho. Però heus aquí que, des d'aquesta situació, és possible generar, crear. Som  nous a la vida, i podem correspondre essent també nosaltres mateixos generadors i creadors: de més aixopluc, de més fraternitat, de més bellesa. Això ja és molt més que estar viu: es ser capaç de vida."

En Lluís es plantejava, des de l'antiga hostatgeria del monestir si això era suficient. Des de sempre havia intentat crear aquestes coses i mai no s'havia sentit ni acomplert ni realitzat.
Però llegia també en el mateix llibre que la condició humana porta sempre inclosa 
aquesta falta de perfeccció i de plenitud. La plenitud no forma part de la vida humana, 
perquè el paradís no existeix. La bellesa hi és en la portalada romànica i en el vell balcó de fusta. Què se n'ha de fer del desig de l'anhel d'infinit... 

Algunes de les nostres relacions amb el món, tal com ho sentia en Lluís, tenen caràcter de mancança, però la força del desig és de  generació i creació. En Lluís sent intensament que el desig sorgeix de les afeccions infinites i creu  poder-lo satisfer en coses i situacions i no el satisfà mai del tot. Desig és construcció. Cal experimentar i no pas analitzar. Deixar-se de romanços i crear. Crear pot ser fer art, o fer ciència, o fer literatura,  però crear és fer relació més que cap altra cosa.

Ho sabia des de sempre, però aquest llibre l'havia fet tornar al seu camí: "Al final, la poesia més excelsa no és la que s'escriu, sinó la que es fa."

Finestra amb reixa a Ordino

Dibuix d'una forografia de la Montserrat Rosanas trobada a Instagram

Toquem les reixes cada dia, 
amb les mans o amb la punta dels dits.
Alguns creiem que som fora de les cel·les, 
altres sabem que hi som a dins.
I tots som nosaltres 
i tots som ostatges.

Construïm llibertat des de les reixes,
no ens resignem ni ens rendim.
L'ànima i el pensament sempre són lliures.
I mantenim la llum als ulls,  a cada hora.
I cerquem la força al braç que construeixi
el bocinet de món més just que ens fa falta.