LLavors...
Si he de quedar-me
darrere aquest espiell
des d'on em deixen mirar-te...
Si he de veure't tan lluny
sense sentir les onades
ni el vent lleuger que les acosta...
Si ja no puc ser sorra
que acull l'escuma blanca
de la teva revolta...
Llavors...
em quedaré molt quieta,
amb els ulls fits a l'horitzó.
Fins que el silenci del comiat
parli més clar que les paraules.
Un poema i una aquarel·la d'amor al mar. Entre línies i pinzellades s'hi llegeix una metàfora? Sigui com sigui, malgrat la malenconia és un poema preciós.
ResponEliminaGràcies, Xavier, per saber llegir sempre metàfores...
EliminaPoema bellíssim, trist, però bellíssim.
ResponEliminaMoltes gràcies, Noves Flors!
EliminaTan a prop i tan lluny...
ResponEliminaBen bé així, XeXu, tan a prop i tan lluny.
Eliminala remor calma i dóna força per aguantar l'espera
ResponEliminaAgafem les forces d'allà on podem, Joan!
EliminaQuan estàs enamorada el que més vols és veure l'altra persona, encara que no la puguis tenir.
ResponEliminaUna bona manera de veure-ho, Helena. Gràcies!
EliminaQue bonic i què dolç ; mar i cel i el silenci per copanyia!
ResponEliminaPetonets, Carme.
Gràcies, M Roser!
ResponElimina