Far
No hi havia ombra, el sol queia a plom, en aquell dia d'estiu.
Sobre la sorra del delta, es veia aigua i també un far.
I caminàvem i caminàvem cap a l'aigua i cap al far.
I mai no hi arribàvem,
el miratge s'allunyava exactament al mateix ritme de les nostres passes.
I la pell no tastava mai l'aigua, ni els ulls cap ombra.
Malgrat tot, el far hi era, allà sota els nostes ulls,
si el vèiem... és que devia ser en algun lloc.
Fins i tot els miratges tenen una escletxa de realitat.
Un miratge no és una al·lucinació (partim de la premissa que, malgrat el sol caient a plom, estem ben hidratats :-D) i, per tant, allò que veiem té una base real. Sovint és més lluny d'on ens sembla veure-ho, però hi és.
ResponEliminaM'has fet pensar que sovint a la vida passa el mateix. Que un objectiu sembli inabastable no vol dir que no sigui possible, només que el camí per arribar-hi és més llarg del que ens pensàvem.
Abraçades!!