El bar de la plaça
Des del balcó, asseguda a terra, mig amagada rere la gelosia, escoltava les converses que es produien a la terrasseta del bar de sota casa, El bar de la Plaça.
De vegades es barrejaven i em costava seguir-les i l'estona no em passava tan agradablement. Però hi havia dies, que s'hi asseien una colla de joves de la meva edat i la conversa d'ells sobresortia per damunt de les altres. Aleshores, jo podia imaginar que seia amb ells, en lloc d'estar sempre sola a casa, sense gosar sortir, i fins i tot imaginava que jo també hi participava. Anava formant mentalment les meves opinions, les meves respostes i m'imaginava que deia en veu alta tot el que pensava i que m'escoltaven i que era una més de la colla.
Algun dia tornava a entrar cap a casa contenta com si tingués amics ben reals i pensava, a la propera vegada baixo i començo a parlat amb ells de veritat, però molt més sovint, tocava de peus a terra i sabia que no seria capaç, encara, de sortir al carrer i veure gent.
Yo tenía uno debajo justo y vaya que se escuchaba, sobre todo en la noche de madrugada. Era un Pub reconvertido luego en bar y yo me lo tomaba como mi "Cheers" particular como en la serie aquella. Y es que ciertos días siempre aparecíamos los mismos allí como en la serie.
ResponEliminaAhora estamos en la gloria tanto el dueño como yo. Se ha jubilado.
Besos.
En el teu cas, ho aprofitaves bé, encara que et molestés algunes vegades el soroll. Tot està bé si acaba bé, tots dos a la glòria, jubilats i feliços.
EliminaUna abraçada.
Tots hem estat joves, tots hem tingut il·lusions i molts hem estat tímids.
ResponEliminaHi ha timideses extremes, que se'n podira dir fòbia, pobreta.
EliminaTenir ganes de connectar amb altra gent és un primer pas, però el teu relat mostra molt bé com sovint el problema no és la manca de ganes, sinó la impossibilitat de traspassar una mena de mur que no es veu, però que hi és.
ResponEliminaAquesta mirada des del balcó és tendra i també dolorosa en el sentit que fa palesa la vulnerabilitat de la protagonista, però vull quedar-me amb la part més esperançadora que dona aquest "encara" de l'última frase.
Abraçades!
Hi ha murs invisibles molt potents, encara que de vegades només cal posar els mitjans adequats per fer-los miques.
EliminaAquest encara, ens dona moltes expectatives.
Abraçades, Mc!
Una sensació que no és gens estranya ... tant de bo arribi a fer aquest últim pas i aconsegueixi sortir-se del aïllament.
ResponEliminaSalut ; )
Tens raó que desgraciadament no és gens estranya, hi ha molta gent que li passa. Poc a poc i amb voluntat i esforç se'n van sortint.
EliminaSalut!
De vegades condicions físiques i d'altres mentals impedeixen tenir contacte amb la gent que veus, dia rere dia, des d'un balcó o d'una finestra.
ResponEliminaUna història agredolça que ha fet que també sentís aquestes converses imaginades.
Aferradetes, preciosa.
En aquest cas volia expressar condicions mentals o psicològiques que no li permeten gairebé sortir de casa.
EliminaElla no sé si sap, que aquestes converses imaginades, li fan molt de bé, perquè li van fent entendre al seu cervell que allò que voldria fer i no pot, és ben possible.
Aferradetes, preciosa.
Fine story! I can empathize with your protagonist. Not that I have a phobia. But I think I've spent most of my life listening and thinking, and perhaps 25 percent speaking.
ResponEliminaAbraçades, Carme
Jo també soc de parlar poc, i d'escoltar molt. Per a la meva feina, ja m'anava bé.
EliminaAbraçades, Sean.
A vegades t'agradaria formar part d'un grup, tenir amistats amb qui conversar i fer coses, però hi ha alguna cosa dins teu que ho impedeix i se sent molta impotència.
ResponEliminaTant de bo la protagonista del teu relat no es quedi tan sols al balcó a escoltar i imaginar converses i s'atreveixi a fer el pas de sortir, veure gent i connectar-hi.
Una abraçada, Carme.
Segur que sí, si les persones de manen ajuda i hi posen una mica de dedicació, acaben superant les pors i els ansietats.
EliminaUna abraçada, Núria!
Jo també era així de solitària de petita, i ho soc encara ara.
ResponEliminaJo també una mica, però per manera de ser, no pas per por. Si ho fem perquè volem, cap problema. Si ho fem perquè no podem, perquè no en som capaços, s'ha de resoldre.
Elimina