Heura

En Santi havia alçat una tanca al seu voltant  per protegir-se.  La volia bonica,  la volia una mica flexible,  la volia adaptable.  També esperava que tothom la respectés.  No importava gaire si era de fusta o bé si era invisible.  Era el seu espai personal  i tenia tot el dret a reservar-se'l.  

Un dia va començar a crèixer una heura a la seva tanca.  Li va semblar que  allò no podia ser de cap manera, que era una mena d'invasió  i la va arrencar.  L'heura, tossuda, va tornar.  En Santi va pensar que,  fet i fet,  l'heura no li destruïa la tanca, sinó que potser la feia millor i més bonica encara.  I la va deixar créixer.  De vegades, li semblava que cada dia estava igual.  Però  tot de sobte, s'adonava de com anava avançant i avançant.

L'heura el va meravellar i també el va canviar.  No tot allò que entrava de fora era dolent i es va estimar aquella heura  i va obrir una gran porta a la seva tanca per a poder veure d'on sortia l'heura i tenir-ne cura.  Ara ja no volia prescindir-ne...