Heura
En Santi havia alçat una tanca al seu voltant per protegir-se. La volia bonica, la volia una mica flexible, la volia adaptable. També esperava que tothom la respectés. No importava gaire si era de fusta o bé si era invisible. Era el seu espai personal i tenia tot el dret a reservar-se'l.
Un dia va començar a crèixer una heura a la seva tanca. Li va semblar que allò no podia ser de cap manera, que era una mena d'invasió i la va arrencar. L'heura, tossuda, va tornar. En Santi va pensar que, fet i fet, l'heura no li destruïa la tanca, sinó que potser la feia millor i més bonica encara. I la va deixar créixer. De vegades, li semblava que cada dia estava igual. Però tot de sobte, s'adonava de com anava avançant i avançant.
L'heura el va meravellar i també el va canviar. No tot allò que entrava de fora era dolent i es va estimar aquella heura i va obrir una gran porta a la seva tanca per a poder veure d'on sortia l'heura i tenir-ne cura. Ara ja no volia prescindir-ne...
Your text fits the photo perfectly, and vice versa.
ResponEliminaAbraçades, Carme!
Moltes gràcies, Sean.
EliminaAbraçades!
...i un bon dia, es va veure atrapat entre les fines branques de l'heura, ara, la tanca ja era de l'heura ! hehehe
ResponEliminaBon relat, Carme !. Bon cap de setmana !!.
Potser sí que el va acabar capturant a ell sencer… potser l'heura es proposava precisament això…
EliminaBon diumenge, Artur!
Trobo que és un text senzill però ple de significat, Carme. En Santi, que al principi volia protegir-se del món amb una tanca, però acaba descobrint que allò que ve de fora, l’heura, pot ser bonic i enriquidor. El relat mostra com, a vegades, allò que ens incomoda pot transformar-nos si li donem espai. És una reflexió sobre la confiança, el canvi i la capacitat d’obrir-nos. Molt maco!
ResponEliminaUna abraçada i bon cap de setmana.
Moltes gràcies, Jordi!
EliminaUna abraçada.
De vegades ens protegim abans d'hora.
ResponEliminaUna història molt maca sobre la confiança i la foto m'encanta, m'agraden molt les heures, encara que ho envaeixin tot. ;-)
Aferradetes confiades, nina.
O no… qui sap, l'Artur m'ha fet pensar que l'heura el pot acabar devorant a ell i tot… he, he, he….
EliminaA mi també m'agraden molt les heures.
Aferradetes preciosa…
A alguns potser els agradaria que visquéssim sempre tancats, amb por a tot allò que ens és estrany, però hi ha moltes coses bones allà fora i cal saber trobar-les també.
ResponEliminaAbraçades!
Allà fora, com a tot arreu hi ha de tot i hauriem de trobar un equilibri entre la seguretat i la confiança… però sí, cal saber aprofitar-ne les coses bones i boniques com l'heura.
EliminaAbraçades, Mc!
Els canvis a vegades, inesperadament o imprevisiblement, són favorables.
ResponEliminaSí, i tant! El problema és que mai no sabem com aniran, les coses noves…
EliminaVal més voler el que es fa que fer el que es vol. Però jo m'hi he trobat, en una situació com aquesta, m'ha costat molt d'adaptar-m'hi, i de moment encara no m'hi he adaptat del tot. Es nota que ets psicòloga, tens uns pensaments molt profunds.
ResponEliminaRes no és blanc del tot ni negre del tot i habitualment hem d'anar fent proves i assajos per saber si sí o si no en convé cada cosa. I tens raó de vegades costa.
Elimina