Continuació…

 

L'Eduard es trobava exactament al mateix lloc, al mateix refugi, però els seus companys no hi eren. No eren enlloc, ni les seves coses tampoc. Sí que hi havia tres persones més, dos nois i una noia.  En veure'ls tot i que no els coneixia, va tenir un pressentiment o millor dit una mena de certesa estranya. Va pensar, de seguida, que aquests eren els “desapareguts”. Els va preguntar com es deien i efectivament en Serafí Campaner, la Berta Claravall i en Rémy. Ells també li van preguntar el seu nom. I es van explicar la història repetida per a cadascun d'ells, que durant la nit, tot havia canviat i s'havien trobat sense els seus companys d'excursió i sense ningú que coneguessin. 

En Serafí Campaner va explicar, encara molt afectat, com durant tot un any, havia estat allà sol, sense  poder compartir ni parlar amb ningú d'aquest fet tan estrany.  Per a ell era la desaparició de tots els companys i treballadors dels refugi. Ell creia fermament que tots havien desaparegut.  Explicava que s'havia hagut d'espavilar per a trobar menjar a la muntanya, alguna truita del llac, algun conill, les ortigues,  les xicoies, els gerds, els aranyons.  Quan va voler tornar a la vall i al poble, cosa que va fer mort de por, també els va trobar buits de gent, va mirar de robar menjar i una motxilla i va tornar cap al refugi, perquè li semblava que allà, on havia començat el problema era on havia de trobar la solució. Estava sol en un món que semblava el mateix d'abans, però no ho era.

Em Rémy explicava que li va costar molt de creure-s'ho, tot plegat, però que al llarg del temps va veure que era ben bé veritat, que en Serafí tenia raó i estaven en una dimensió diferent, on tot semblava igual, però res no ho era.

Van recórrer tot el refugi de dalt a baix, ells no veien ningú i ningú no els veia a ells. I tots  buscaven i buscaven el camí de tornar a la dimensió d'abans, la que havien perdut.

A l'Eduard se li va acudir de preguntar on dormien aquella nit, quan cadascun d'ells va desaparèixer. I sí,  va resultar que tots dormien al mateix lloc (en anys diferents, per descomptat).  De sobte, se'ls va acudir que allà, precisament al lloc del mig d'aquella llitera, hi havia d’haver la porta o l’escletxa on es passava d'una dimensió a l'altra.

Es van proposar dormir tots quatre a la mateixa llitera cada nit, de fet era una llitera de tres o sigui que no hi havia cap problema, una mica més junts i prou. El lloc exacte no el recordaven, per tant van començar dormint tots cap a l'esquerra ocupant només una part de la llitera i cada nit es desplaçarien mig metre fins a trobar l'escletxa. Passaven moltes nits i res no canviava, però va arribar el dia 16 de juliol, tot just quan feia un any que l'Eduard era allà i ell va ser l'afortunat. Al matí es va despertar envoltat d'una gent que no coneixia i aquella gent es van enfadar amb ell per haver-se ficat entremig de la seva llitera sense permís. Per sort que hi havia prou espai per a que ell hagués pogut trobar el forat i tornar.

Pensava que, ara, els tres "companys" de misteri que havia deixat allà, ja sabrien el lloc, per on es tornava.

El dia 16 de juliol del 2027, l'Eduard, amb els seus companys van tornar al refugi. L'Eduard els havia convençut amb penes i treballs, (qui es pot creure aquests fets tan estranys) de com havien anat les coses. I sí, al matí següent havia aparegut en Serafí Campaner. Al mateix lloc, a la mateixa llitera. 

L'Eduard es va prometre de tornar cada 16 de juliol al refugi, en primer lloc per rebre als companys retornats i en segon lloc per evitar més caigudes involuntàries cap a una altra dimensió.

No va durar gaires anys la seva vigilància, ja que un cop retornats els que tothom creia que eren morts, la direcció del refugi, es va creure (finalment) aquesta història  i va decidir agafar aquest forat que anava d'una dimensió a l'altra, com a atracció turística.  “Experiència radical. Vols viure tot un any, ben sol al món?”

Aleshores l'Eduard enfadat amb tanta superficialitat, ja no hi va voler tornar més.