La incomprensible bogeria de les oques del Parc Nou

Ja feia anys que es detectava un comportament estrany en tres darreres generacions d'oques que sempre hi  havia al parc. Les oques estaven totalment acostumades a les persones i habitualment no tenien comportaments agressius,  però, encara que ningú s'explicava per què, resulta que quan veien un nen petit,  sobretot si era rosset i si els hi parlava,   li responien i es mostraven tranquil·les sempre que anés amb la mare o altres persones del  sexe femení,  però foragitaven amb fúria  qualsevol pare o home que s'hi acostés. Si no hi havia  cap nen, no atacaven a cap home.   S'havien fet molts estudis, molts experiments per entendre aquest estrany comportament,  que inexplicablement s'anava transmetent  d'una generació a l'altra.

Cap científic ni cap entès en comportament animal no sabia trobar l'explicació. Només hi havia una família que sospitava quina era la raó.  Mai no es van atrevir a explicar-la públicament.

Gebre

Caminada de bon matí.

A bon pas:

converses i companyia.

La gebrada, ara, tan poc freqüent

 i el sol acabat de sortir

ens regalen la bellesa 

d'aquest instant.

Sota dels arbres...

sembla...

que la nit no era tan freda.

Església de Santa Maria de Camprodon

Gotes de temps,  

gotes de pluja, 

gotes de pedra  

han construit un passat i un present.

Pel futur ens han quedat 

ruixats d'incerteses.

Entrada

M'agraden els espais de pas:  entrades, porxos, cancells...  em semblen un luxe d'espai que és molt d'agrair.  Em donen la sensació  a la vegada d'acollida i de llibertat. Són espais que no creen obligacions,  no s'hi ha d'anar a fer res.  El mobiliari pot ser nul o pot ser molt mesurat, deixant molt més d'espai lliure que no pas ocupat.  

Són espais intermitjos: ni dins ni fora,  o bé un dins que s'obre per acollir o un fora que aixopluga.

 

Relats conjunts de febrer: Esmorzar

(Зінаїда Євге́нівна Серебряко́ва (Zinaïda Ievhénivna Serebriakova). За завтраком. 1914)

- Mare,  saps quan em van convidar  a casa l'Ivan?

- Sí, la setmana passada.

- M'ho vaig passar molt bé, però no vull anar-hi més.

- Per què no hi vols anar més, si t'ho vas passar bé?

- Perquè no vam esmorzar i jo vull esmorzar.

- Com que no vau esmorzar?  Vols dir que al matí us vau llevar i no vau menjar res?

- Sí que vam menjar, però no era esmorzar. Ells, a casa seva,  al matí en comptes d'esmorzar, sopen i al vespre tornen a sopar.  I jo vull esmorzar. La sopa no és esmorzar!

Figues de moro

Entre el mar i les cases,

entre el batec i el soroll,

entre la sorra i l'asfalt.

Hi ha minúscul oasi

d'un verd que punxa 

i també de flors rosades.

Tot, entre roques vermelles, 

terra i còdols sorrencs.

Resisteix,  l'oasi,

però té els dies comptats.

Fràgil com l'instant,

com nosaltres,

en temps de descompte.

Castell

Vam bastir un castell

amb una torre molt alta.

Volíem arribar a dalt

i pujàvem i pujàvem.

Mes la torre no tenia

ni replans, ni rampes, ni escales.

I pujàvem i pujàvem  

només amb el cor i  amb l'ànima.

Si és ben cert que hi vam arribar

també ho és que no ens quedàrem.

Crèiem que hi podríem tornar

un cop i un cop i un altre.

Però el temps passa de pressa

i tantes coses ens entrebanquen

que la torre es queda buida

i allunyada de nosaltres.

Geranis

Aquarel·la antiga de la Moleskine gegant

Plantem anhels, 

com geranis en una finestra.

I ens floreixen continuament 

i se'ns marceixen amb el temps.

Es despullen dels seus pètals 

i en queda només l'essència.

Amb els anys ens convertim

ben bé en això:

essència d'anhels.

Sense pètals

sense espai, 

sense temps.

Marc

Entre les canyes,  

(Entre els diferents moments de cada dia)

puc veure el camp. 

(vola el pensament, més enllà.)

Torrat i fosc  

(Blau i agrisat)

pel capvespre ennuvolat. 

(per un temps que s'acosta.)

És un quadre emmarcat   

(És un futur sempre incert)

de la millor pintora que conec: la natura. 

(creat per una artista estimada per tots: la vida.)

Porta a Engordany

M'encanto davant de les pedres velles i de la porta que ja no s'obre.  Recordo tota l'estona, la mare passant per aquests carrers que eren el seu domini quotidià:  hi tenia totes les botigues necessàries i ella anava a comprar cada dia. Ara, d'aquelles botigues ja no en queda cap  i no és ni una manera de dir  ni una frase feta, és exactament així: no en queda cap ni una. Ni La Confiança, que tant podia ser ferreteria com merceria, ni el forn, ni la carnisseria, ni la botiga de la Montserrat de queviures, fruites i verdures.  

De cases velles, aquí i allà, encara se'n veuen i se'n reconeixen, poques, però ben abandonades.  La majoria són noves o molt reformades, i això està bé. L'hotel també ben renovat,  la plaça on aparcàvem, ara Parquing de pagament. Les fonts d'aigua calenta i freda tocant al pont, ja no ragen i han posat unes aixetes "decoratives" immenses que ragen aigua damunt del riu. 

De petits canvis,  aquí i allà,  ara una cosa, ara l'altra, al cap dels anys,  Engordany, porta el mateix nom, però només el nom és el mateix, la resta tot és diferent.  A Engordany i arreu.

Vidreglaç/vidrefoc

Vidreglaç: una fotografia d'en Xavier Pujol

El blanc és glaç, el groc és foc.

El blanc és pur i el groc mestís.

L'un m'asserena, l'altre m'exalta.

I són com silenci i xiuxiueig.

Si l'un té rius, l'altre volcans.

El blanc tan fred i el groc tan càlid.

I tenen llum,  tots dos: 

que no se'ns perdi.

A cada instant, la llum que ens cal.

M'agrada molt el  vidreglaç.

M'encisa igual el vidrefoc.

Vidregroc: una fotografia de Xavier Pujol

 

Pont d'en Gatus

Miralls trencats

en mil bocins d'aigua

aturada en el seu fluir.

El pont, pacient

espera veure de nou

la seva imatge sencera

i sentir el so lleuger

d'aquest mirall il·lés, quan és feliç.