Geranis
Aquarel·la antiga de la Moleskine gegant
Plantem anhels,
com geranis en una finestra.
I ens floreixen continuament
i se'ns marceixen amb el temps.
Es despullen dels seus pètals
i en queda només l'essència.
Amb els anys ens convertim
ben bé en això:
essència d'anhels.
Sense pètals
sense espai,
sense temps.
Ben bé així, però què important és ser essència!
ResponEliminaMolt subtil l'aquarel·la, quanta delicadesa!
Aferradetes, preciosa.
Sí, mentre quedi l'essència, encara som nosaltres.
EliminaGràcies, nina!
Aferradetes preciosa.
Existeixen les Moleskine gegants???
ResponEliminaQuina mena de butxaca has de tenir per portar-la doncs!
A mi sempre se'm marceixen: les flors també.
Si parlem de l'essència dels records, potser si que tinc alguna habitació plena de flascons.
Hi ha tanta delicadesa i tendresa en les teves paraules i la teva aquarel·la...!
Petonets dolços, Carme
Doncs sí, existeixen les Moleskines gegants i en tot el temps que fa que en tinc una, mai no he tingut cap butxaca per a poder dur-la a sobre. Ella s'està a casa. Innegociable, malgrat que la vocació de les Moleskine sigui seguir-te arreu.
EliminaSom essència d'anhels, essència de records... i poca cosa més, o al menys així ho sento.
Moltes gràcies, poeta, una abraçada,
És important mantenir, almenys, l'essència; si també l'arribéssim a perdre estaríem ben fotuts.
ResponEliminaUna aquarel·la magnífica, m'agrada molt.
Abraçades!
Moltes gràcies, Mc!
EliminaAbraçades!
Sense pètals
ResponEliminasense espai,
sense temps.
Is there a hint of sadness, of melancholy?
*
The artwork is beautiful!
What size is your Moleskine?
My Moleskines always ‘have’ to fit in my jacket or trouser pocket ;-)
La pau de la nit, Carme.
La meva Moleskine és de mida Din A3: gegant!
EliminaAquesta no la podries portar a la butxaca.
No podria dir que estic trista o melancòlica, simplement que veig a realitat de la vellesa molt a prop i no m'agrada.
Una abraçada, Sean.
"simplement que veig a realitat de la vellesa molt a prop i no m'agrada."
EliminaI wish you could see me smiling, as I see your point, Carme.
And no! I shall resist my advocatus diaboli. ;-)
Una abraçada.
T'agraeixo moltíssim que no facis d'advocat del diable. Prefereixo imaginar-te amb un somriure.
EliminaLa vellesa també té coses bones, ho sé. No sóc pessimista, al respecte. Però si que sóc realista. Trobar una pau interior i conformar-nos a perdre massa coses.
"that a vision dies from being too long stared at", deia un poema de Dannie Abse que tinc gravat amb foc a la memòria, és al meu altre blog.
ResponEliminaNo se t'acaba mai la inspiració, per molt que es marceixi!
Molt bona la citació de Dannie Abse! Moltes gràcies.
EliminaHas fet un poema molt bell amb un final molt cru:
ResponElimina"Sense pètals
sense espai,
sense temps"
Podríem afegir: ens queda la terra.
Ho encara fer-lo més cru:
La terra ens espera.
Doncs, sí, Xavier, seria un bon final, que jo també veia aquesta idea, d'una manera implícita, sense concretar-ne els mots, però explicitar-lo per acabar el poema de manera contundent, no estaria gens malament.
EliminaLa terra ens espera. És així.
Potset t'hauré de venir a consultar per trobar un bon final per als meus poemes... 😀 Ja van dos que me'ls acabes com jo pensava, sense haver-ho escrit.